Calçotada comunal 10 març 18

Hi havia un sector que reclamava la calçotada anual que en els darrers temps havíem celebrat pel cecilio days,  així encara que mes tard posarem data pel 10 de març i per que no passes el que sempre passa en aquests esdeveniments , en els  que ens posem a menjar quan  ja son misses dites decidirem fer una petita volta per la comuna, ja que els protagonistes del dia eren els calçots i no les bicis.  

8:00 en primera convocatòria a la cabaneta: pere, vp, andreu,jeroni, bordils i aquest narrador que convidà als  participants  que optaren per aquest punt de partida a  un cafetet i croissants per començar be el dia. Partirem cap a sant Marçal i per les zones verdes de son verí enfilarem cap el camí de muntanya a on en segona convocatòria s’ajuntaren els que vingueren rodant des de ciutat: Torner, bigel i fran. 

Ja tots plegats partirem cap a Bunyola per son Pizà i enfilarem cap a la comuna per el comellar gran aon els bons segurament pujaren sense posar peu i els mes fluixos anàvem caminant a qualque bocinet quan ja no podíem mes o derrapàvem. 

La veritat es que el comellar gran es un autèntic paredis i un dels racons increibles de la nostra roqueta però com que el tenim tan vist a vegades no el valorem amb la seva justa mesura. 

Pujant un pensava en quins valors donarà la Bunyola extrem quan li apliquin l’any que ve la   “Circular del conseller de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, de 14 de febrer de 2018, sobre la tramitació i l’avaluació de l’afecció de les proves esportives als espais de rellevància ambiental  “  una nova normativa bastant complicada i que pel que aquest narrador sap, poc o gens consensuada amb les federacions que l’han coneguda un cop publicada al boib. La veritat es que a nosaltres ens afecta poc ja que la majoria no som de competicions, però com diu en Pere, això defineix una manera d’avaluar els usos dels camins  que penalitza molt els tiranys que tant ens agraden. 

Desprès de dues replegades una a la partió de la comuna i l’altre a cal garriguer acabem l’ascens al penyal d’honor . La davallada la fem per les pistes i desprès d’admirar lo be que està el tirany de la cova de l’aigua ( el que nosaltres anomenem  amb argot sectari “túnel de lavado” ) per la coma d’en Bustante, que també està amb el ferm perfecte com feia molt de temps que no estava. I mira que hi passen bicis i un no veu cap símptoma de la famosa erosió que ens adjudiquen de manera indiscriminada.

 Tot i això seria fals no reconèixer que hi ha llocs  en que si que es veu , com pot ser la baixada del camí vell de Lluc a Pollença o eltirany de Bunyoli,  i es que hi ha alguns camins que s’han convertit amb autèntics recorreguts de descenders que arriben a peraltar els revolts i no son conscients que amb això estan matant el mountain bike , ja que els agents mediambientals estan fent un bon inventari que segur que tindrà conseqüències. INSISTIM, SI VOLEM SEGUIR RODANT PER MALLORCA, EL MILLOR QUE PODEM FER ES NO DEIXAR CAP RASTRE DEL NOSTRE PAS.

Tornant a lo nostre un cop arribats a la carretera reincorporem en Jeroni que havia decidit baixar per pista, ja que les seves ferides encara no estan prou curades  i no hi ha que jugar amb aquestes coses. Com que nomes hem menjat alguna barreta hi ha una mica de rusca i tot son ganes d’arribar , però evidentment això no pot ser tan fàcil. Iniciem el retorn per carretera cap a santa Maria i aviat ens desviem per anar cap a sa bomba i d’allà cap a la carretera d’inca a on ens trobarem en Joan que tot i no haver pogut venir a la volta, durant les dues horetes que li deixen els nins, havia sortit amb la de carretera.

 Despres de girar cap a Marratxinet  tombem cap es jardi d’en ferrer a on  tot i que aquest camí ens duria directament a Portol, baixem cap a la carretera general i d’allà ens enfilem pel camí i el tiranyet que ens du cap a Portol Novo. Quan ja tots es pensàvem que ja estava fet, enredem una mica mes sa troca i en lloc de creuar el Poble com farà en Jeroni nosaltres el bordegem per la banda sud i així entrem a dins son Caulelles per darrera pel tiranyet que creuant el comellar fondo arriba fins darrera les escoles.

 

Ara ja si arribem a la caseta a on en Jeroni i en Largo ja estan calentant el magnífic arròs brut que seguint el suggeriment de n’andreu  i com diuen ara els snobs de la cuina feim un “maridatge” de dues cuines tradicionals.

Molt bon dinar i bon calçots, i com no agraïments a tots els que ho han fet possible.

Que tinguem calçots per molts d’anys.  

 

50 km i 780 mt

RECORREGUT

Someres 3 març 18

Laconisme és una forma d'expressar-se  de manera breu i concisa, amb les paraules justes i, alhora, enginyoses. Això és especialment útil per  desarmar discursos llargs i demagògics.

Els espartans ( habitants de Lacònia)  durant la seva educació  aprenien a expressar-se d’aquesta manera, cosa que els hi servia  per  desconcertar als seus contrincants

A la fi varem poder fer la volta programada  ja feia uns quants dissabtes fins a sa coma d’en Vidal i també a la fi poguérem comprovar si eren certs  els rumors sobre la transformació miraculosa d’alguns camins.  També aquest dissabte va ser el dels espartans.

 

Sortirem a les 8:30 amb pocs  assistents, ja que aquest dissabte de pont, els qui no estaven de viatge (alguns per la península i altres mes guays per Sud-àfrica) tenien ganes de participar al show de la  spartan race.  Així segons  el pla establert  partirem pels clàssics de son espases i can gaza per així enfilar la carretera de Puigpunyent. Si la pujada per la carretera generalment es pestosa, aquell dia encara ho era mes, ja que bufava un bon vent en contra. L’únic positiu era que com que ho teníem que donar tot per combatre els embats d’eolos la radio estava apagada i es podia pedalejar amb silenci. 

A la fi arribarem al desviament de son Cotoner d’Amunt i  ja protegits pel bosc i per camí de terra començarem a gaudir d’aquest boci de l’antic camí de Ciutat que ja ha estat recuperat. Un s’emociona pensant en el dia en que el puguem fer sencer. Tot i això les coses de “palacio van despacio” ja que els propietaris de son Burguet es neguen a reconèixer  l’evident toti que uns metres mes avall, ja dins la finca, s’ha fet una cata a un tram del suposat camí hi ha aparegut un magnífic empedrat que no deixa cap dubte de que el camí passava per allà. Si les coses es retarden mes del necessari, sempre podrem demanar als nostres duendes que facin una passadeta per allà i netegin al menys fins el desviament de Son Roca.

Però no tot era joia, ja que al reduir la velocitat la radio es va posar en marxa i ja no aturà durant una bona estona. A son Serralta abandonarem el paradís per tornar a rodar una estoneta per asfalt fins que arribarem al poble. Allà enfilarem recte resseguint el torrent i desprès la canal del sistema hidràulic dels horts de Son Net. Un cop passat l’azud travessarem la riera per un tauló que feia de Pontet.  Ja als vials de Son Net ens enfilarem per les duríssimes rampes d’aquesta urbanització fins la caseta de caçadors de sa coma. D’allà per un divertit tirany molt aeri arribarem al proper objectiu de la volta, el camí de  la coma de ses someres.

El paratge de nou era impressionant,  un comellar  tallat per esquerpes parets  vestides de verd amb  la molsa que evidencia que per allà a baix passa el principal aqüífer del municipi.  No de bades, la font de sa coma,  abans era capaç d’alimentar  tres molins d’aigua i per la síquia d’uns vuit kilòmetres encara ho fa a tot el poble de Puigpunyent. 

Però denou l’encís del lloc va ser pertorbat per la radio que en aquells moments emetia un programa  sobre  fisioterapeutes i titulacions habilitants fins que en biel amollà  sense perturbar-se  que “ davora casa seva donen uns bons massatges i que si un vol, acaben  amb final feliç “ .Tot un exemple de frase Lacònica que demostrà que  aquest tot i no estar corrent superant obstacles també te esperit espartà .  Una mica desconcertat la radio canvià  a una nova sintonia, aquesta vegada  propera a intereconomia. El tema que es tractava en aquell moment versava sobre la hipocresia de la societat actua,l que veu amb bons ulls que la gent  s’apunti a curses com la Spartan Race. 

Segons el locutor,  aquestes  exalten els valors d’una societat militaritzada i feixista i no passa res ja que per la seva incultura ho desconeixen.  Per contra es queixava el locutor que no podia lluir una polsera amb els colors de la bandera del seu país per demostrar la seva estima a la pàtria sense que el tractessin de feixista.

Com que la cosa estava derivant per camins perillosos,   per dues vegades consecutives aquest narrador intentà que   canvies el dial,  però veient que la cosa continuava decidí deixar- se guanyar  per la gravetat i veure com a poc a poc el soroll s’emmudia.   Així uns per darrera i els altres pel davant de la radio enllaçarem de nou amb el camí vell d’Estellencs a Muntanya i d’allà fins el coll d’aquesta població.

Iniciarem la baixada i aviat ens desviarem pel camí de Foment que va cap a son Fortuny i de nou el dia ens donà un nou regal. El camí ha estat eixarmat i despedregat  i ara es una delícia rodar per ell. Els dos punts mes compromesos ara han desaparegut.   En el tram de camí que tenia  un fort pendent i  que era una drecera ara s’ha recuperat el camí original  que fa  un gran revolt perfectament ciclable.  Ja passada la font de sa boal, en el tram a on els arbres caiguts feien difícil  resseguir un itinerari clar, ara es passa sense que un se’n recordi que allà sempre estàvem una estona donant voltes per cercar el bon camí.

Continuarem la marxa i perquè el track no es solapes abandonarem el camí oficial per anar baixant per dins l’alzinar, amb un parell de pèrdues que feren que el que si es fa d’una atacada es un itinerari perfectament realitzable sembles una petita enmerdada.  Arribarem a la fi al poble i ens dirigirem al bareto de sa Tanca a on ja ens esperava en jeroni amb part de la comanda feta. Ell no havia pogut venir rodant ja que els mes de trenta punts que suturaven   la carniceria que s’havia fet amb la moto serra encara eren molt recents.

Com sempre l’excèntric Italià ens sorprengué amb les seves sortides, en aquest cas afirmant que Trump havia guanyat ja que tots volíem cocascolas.  Un cop ben berenats i amb bon preu (6,5 €) reiniciarem la marxa per l’antiga carretera d’Andratx quedant  un track impecable sense cap solapament. Un cop passat el coll d’es Pi seguint el GR continuarem per l’antiga traça fins que agafarem la pista que ens connectà directament amb la pujada de la coma d’en Vidal. Aquí de nou ens sorprengué el bon estat del camí i que no permetia posar  l’excusa  de posar peu a terra per culpa de derrapatges. 

Així,  sofrint un munt,  aconseguirem arribar al refugi que tristament roman tancat ja que no te guardes i nomes s’obri  a grups que l’agafen complert. Continuarem la marxa cap el coll pel que abans era un antic camí de carro envaït per la vegetació i ara es una esplèndida pista que tot i  haver millorat el seu ferm i amplada segueix mantenint el seu desnivell. 

Arribats a la partió entre les dues finques que també coincideix amb el límit municipal, entrarem a Calvià i descobrirem que el que pareixia impossible ha estat possible. Tot i que un tingues la imatge que el comellar de les sínies es un pedregar, ara el camí s’ha convertit amb un caminoi  de terra que si no fos  per els revolts mes pensats per someres que per bicicletes 29 es baixaria fàcilment.

Però perquè els mes descenders no es queixin de que ara es massa fàcil  el tram de pel mig encara conserva una certa dificultat tècnica que fa que alguns davallem de la bici alguns tramets. Arribats a avall ja per la pista arribarem a les cases amb la sensació de que totes les pedres que hi havia abans al camí de ferradura s’ha acumulat ara a les pistes del fons de comellar.

Tot i que havíem partit molt tard del berenar amb la baixada havíem recuperat una mica el timing pel que continuarem amb el  planificat i enfilarem cap es ratxo i el camí d’en Cecilio. 

Desprès de la  foto de rigor  continuarem la marxa amb n’Andreu amb problemes  de pressió a les rodes a causa d’un pinxaso, excusa perfecte perquè aquest narrador juntament amb l’afectat  tiréssim via directa  cap a Puigpunyent mentre els que quedaven anaven a cercar els tiranys que sempre emprem per travessar la urbanització.

Tots junts i amb formació reférem tota la carretera per així encara poder aturar-nos un moment en es ferreret i comentar les jugades del dia. 

Molt bona volta, amb molt bones noticies. 66 km i 1700 mt de desnivell

RECORREGUT

Cura 24 feb 18

Aquest cap de setmana tocava anar fins a sa Coma d’en Vidal, però quan ja estàvem a punt de fer la convocatòria en biel ens informà que hi havia rallies per aquella banda de tramuntana. Tot i que el recorregut proposat nomes creuava una de les carreteres afectades, varem pensar que no teníem cap obligació d’anar per allà fort i no et moguis,  així que  canviarem radicalment el plantejament i es proposà  anar fins a Cura. En casos d’emergència  sempre queden els clàssics.

8:30 a la BP amb un fred que pelava pocs assistents però molt ben avenguts: andreu, vp, jeroni, torner, bigel, bordils, pere i mapes partirem cap a llevant cap a la costa, es a dir travessant tota ciutat per son oliva, el rafal i els polígons de son morro per així  anar fins a Ciutat jardí. D’allà seguirem  el carril bici fins la ribera i desprès de travessar les zones verdes d’aquella zona passarem per davall l’autopista per un antic pas que com correspon a tota bona zona perifèrica s’ha convertit amb un abocador.  Desprès de creuar el Pitllari, S’Aranjassa i Sant Jordi, a la fi arribarem a son Binissalom i començà l’excursió de debò.

Tot va anar be fins que arribats a s’heretat  aquest narrador quedà una mica despenjat i va anar fent l’itinerari tal com estava previst estranyant-se de no veure a ningú. Així en arribar al celler vaig quedar sorprès de que totes les bicis aparcades allà eren de carretera. Es veu que abans d’agafar el tirany de baixada que creua terres d’una tia del randino  seguiren recta , i al final anaren per darrera en lloc de per davant.

Bon berenar al celler per 6 euros amb cafè inclòs,  detall del que ens va informar en Vp i que per tant com a bons mallorquins demanarem tots els cafès que ens corresponien pel que alguns prenguérem dosi i mitja. 

Amb un bon chute de cafeïna iniciarem la pujada , llàstima que aquesta no serveixi per fer pujar la sang a les cames i al cervell cosa que a alguns en va feia falta.  Desprès de intentar totes les trialeres del que devia ser l’antic camí de pujada arribarem a dalt a on férem  la corresponen foto. 

La baixada al estar situada a la North Face estava ben humida i relliscosa i per tant alguns varem baixar alguns trams a peu. Ja en entrar al bosc i desprès d’acomiadar-nos d’un grup d’excursionistes anàrem rodant pel petit laberint de pistes fins que acabarem al portell de ben davant les cases. Desprès d’una rapida maniobra de sortida i ja per carretera anàrem fins l’enllaç cap el camí de Castellitx. 

De nou foto de rigor i cap a Algaida per la drecera de Castellitx, camí públic que com molts d’altres està en litigi ja que la propietat si be no nega l’existència del camí públic afirma que el que tothom fa no es tal drecera ja que allò es un camí de carro i que el públic anava arran de partió i a estones per la finca del costat. Es cert que si existís tal camí seria mes curt però mentre anàvem rodant un s’adona que el itinerari que sempre s’ha emprat es un camí carener i que per tant  al no fer pujades i baixades innecessàries segurament es el mes lògic. 

Arribats a  Algaida travessarem la població i sortirem direcció Llucmajor per enfilar cap el camí vell que aviat el deixarem per tombar cap a la dreta per dins els pinars que ens dugueren ja direcció a Ciutat, així anarem empalmant camins de terra i carreterones asfaltades fins arribar al barranc de Son Gual que aquest dia estava impressionant i mes ara que ja no hi ha obstacles, pel que els de davant posaren la directa. 

En topar amb les barres del Golf en agruparem i aixi junts sortirem d’allà per anar cap a les cases velles de Son Gual. Allà passem arran d’un xalet a on ja ens han interceptat unes quantes vegades i sempre desprès d’una xerradeta hem continuat ruta sense cap problema. La pregunta del dia era de per on havíem sortit. Ja per asfalt i seguint els laterals de la carretera arribarem a Son Malferit a on aturarem a fer les tradicionals cervessetes amb 79, 5 km i 1.023 mt de desnivell a les cames.    

RECORREGUT