D’Espot a Vielha.
Avui darrera etapa. Ens hem d’enfrontar a 65 quilòmetres i a uns 1500 de desnivell acumulat. Avui l’etapa transcorre per alçades més baixes en principi, per, devers el qm vint enfrontar una pujada continuada de quasi trente fins el pla de Beret a 1882 mts., això si, amb un pendent mig bastant més suau que els dies anteriors.
La idea es arribar a Vielha amb el temps suficient per dinar tranquils i agafar el transport que ens ha de dur a Barcelona amb temps de sobra. Per tant, després d’un desdejuni continental i després de posar a prova les canonades de l’hotel, iniciam la marxa carretera avall, que transcorre a ran del riu Escrita, el que passa per Espot, per després d’uns quatre qm desviar-nos a l’esquerra per una carreterona que ràpidament s’enfila cap a Jou i alt de Jou. Des d’aquí tindrem una bona perspectiva damunt la vall d’Espot i més envant damunt la vall d’Àneu.
Un cop arribam al poble Son agafam un sender o corriol com li diuen per aquí, que transcorre enfilat per un tram amb una bona caiguda cap a la dreta, però no té gaire difultat tècnica. Arribam a una zona de bosc molt colorit per la tardor on feim un divertit tram de baixada i certament trialer fins que hem d’enfrontar un exigent tram que l’acabam fent a peu. Sortim a una pista que puja a la muntanya del Calvari, moment en que la bici del Mapes demana assistència de primers auxilis, feina que corre a càrrec del Gerard. El propietari, com sempre, mira.
Acabam de baixar per un bocí també trialer, amb qualque pas motl tècnic, i que acaba a la carretera de la Bonaigua. Com tots aquests dies, tenim una temperatura excepcional, i llevat del trams ombrívols, quasi podem dir que fa calor i tot. Continuam un poc cap amunt per la carretera fins que tornam agafar altre cop un caminet tècnic cobert de fullaca que ens obliga a la prudència ja que amaga qualque sotrac. Un lletreret de fusta ens recorda que continuam dins el traçat de la pedals de Foc.
Arribam al traquil poblet de Borén ( dir tranquil a aquests poblets és redundant ) on aprofitam per fer un petit avituallament de barreta i aigua. Aquí comença la pujada del dia, amb un primer tram d’asfalt que passa pel poblet d’Isil i Alós d’Isil ( i en Sil, on és en Sil? ), on ens soprén el seu cuidat cementeri situat a primera línia i la església romànica. Seguim cap amunt, estam remuntant la vall d’Àneu seguin durant molt de temps el curs del riu Noguera Pallaresa ( en Mapes ens diu que ens casarem de veure’l, però no és així ).
Arribam al refugi de Fornet, on a més d’un se li omple la cara amb un somriure de costat a costat ja que hi figura una solejada terrasseta i un baret. Hem de dir que comença a ser preocupant l'adicció als bars que està agafant aquest grup. La síndrome d’abstinència no ens deixa veure un lletrero que posa tancat, pel que ens han de cridar l’antenció. Continuam cap amunt per la suau pista, un tant enfangada ara, fins que arribam a una zona de pastura molt assolellada, on feim la berenada que no hem pogut fer al Fornet, si és que per berenada se li pot dir a menjar una barreta i un gel. També resetejam un poc el cos castigat per la punyetera motxilla.
Reprenem la marxa per un tram de collet que ens endinsa dins un frondós i verd bosc. Un cop superat aquesta pujadeta el pendent es suavitza i inclòs passam petits descansos. A un moment donat, un lletrero d’aquests d’ubicació ens recorda que estam dins zona aranesa, més que res per la curiosa escriptura amb hacs i accents on no estam acostumats a veure, cosa que li dóna molt de caràcter a aquesta llengua. Bé, tota una tonteria per qualqú. Com qui no vol la cosa i amb un ritme progressiu arribam a Montgarri on s’imposa el seu vistós santuari. Estam ja de ple dins la Val d’Aran. Després, un altre xasco, no perquè no poguem visitar l’esglèsia, si no perquè el bar està tancat. Què hi farem, som així!.
Sortim de Montgarri per una pisteta que comença amb uns repetxos de fort pendent, però un cop superats aquests recuperam el ritme progessiu i amb no res ens plantam al Pla de Beret i la seva pijiestació de baquiera. Aquí ens adonam que en Rol ha fet la pujada per un cami paral·lel per l'altre costat del riu. Amb la vista al front tenim una fastàstica panoràmica dels cims més alts del Pirineu, destacant el que és el Massís de la Maladeta i les seves glaceres.
Ens feim foto de grup, i iniciam la baixada que comença paral·lela a la carretera per un serder pedregós amb una respetable caiguda cap a l’esquerra. La baixada travesssa un parell de vegades la carretera que puja a l’estació i es converteix am un divertit i llarg sender que passa pels turístics i postissos poblets de Tredós, Salardú, Gessa i no sé quans més fins que arrribam al destí final, a Vielha, just a l’hora del dinar. Un cop més hem clavat el timming. Amb una temperatura propera als trenta graus ens disposam a trobar un lloc per dinar, on la falta d’intuició ens fa aterrar a una bar de picatas ( quina mania ) on feim un menú sense pena ni glòria. Després, concertam la trobada amb el transportista que ens ha de baixar a Barcelona, carregam el material i amb tota comoditat i despés de tres hores i mitja i 360 qm ens plantam al port. Com aquest viatge tot ha estat clavat, inclòs arribam amb temps d’anar a sopar a la nostra hamburgueseria preferida devora la Barceloneta. Després d’un plaenter trajecte amb vaixell arribam a Palma a les set del matí on després de quatre dies maravellosos topam amb la dura realitat.
Això és tot amics!!!
1 comentario:
molt bona cronica , a la fi tenim cronica completa d, un viatge . gràcies
Publicar un comentario