Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

viernes, 11 de agosto de 2017

ALPS 2017: TRANSVERDON. (1)


“Después de todo, las dificultades son solamente cosas a las que sobreponerse”
Ernest Shackleton

Aquesta era la cita d’enguany , que potser era bastant premonitòria  del que va passar i es que es cert que hi va haver dificultats, algunes previstes i algunes no. Algunes  s’haguessin pogut evitar però algunes no.
Aquesta es l’essència dels nostres viatges: esport, aventura i camaraderia. Pura secta “life style”. durant 6 dies de mtb amb mes de 368 km i uns 11.000 mt de desnivell seguint bàsicament un recorregut senyalitzat per la federació de ciclisme Francesa anomenat la “Transverdon”.

APROXIMACIÓ.
Aquest any recuperarem la vella modalitat de sortir de l’illa amb vaixell, cosa que fa encara mes autèntic el viatge, ja que partim rodant de casa fins al moll. Ens reunirem devers les 10:30 al moll vell ( com sempre fins darrera hora no varem saber de quin moll es sortia). Era una nit xafogosa en la que ni arran de mar s’estava be, així que quan varem aconseguir embarcar desprès de que ens fessin veure com pujaven tots els camions agrairem  l’aire condicionat de l’interior. Ens distribuirem als camarots seguint l’ordre de les reserves ( dada per recordar per resoldre el misteri del quint passatger del final de l’historia)  a un en gery, biel, pere i mapes i a l’altre en randino, joan, bordils i miky.  
Desprès d’una plàcida nit en la que a un dels camarots ja sonaren les trompetes arribarem al port de Barcelona de on amb un moment ens plantarem a l’oficina de lloguer de cotxes de sixt parallel. El que ja no va ser tan ràpid va ser la recollida de cotxes, en la que ens embolicarem absurdament esperant una altre furgoneta mes petita de la que teníem reservada i que al final varem descartar desprès de perdre mes d’una hora.
Iniciarem la llarga travessa cap els Alps, amb la distribució habitual imposada pels barons de la furgoneta: gery, randino i bigel, que no hi ha que els faci moure  de la seva trona.  El recorregut, a part de llarg va passar sense majors  incidències llevat de la pressió que teníem per arribar a hora de sopar ( francesa), ja que teníem comanada mitja pensió. A la fi arribarem i com era d’esperar no varem tenir gaire temps de gaudir de la fresqueta que hi havia en aquell refugi perdut una mica de la ma de Deu. Soparem un bon menú francès d’ensalada ( això si, sempre sense oli) i un plat bomba de beixamel,patates  i bacon amb un pastis de poma de postra. Ens anàrem a dormir panxa plena i amb els nervis típics del primer dia.


ETAPA 1. EMBRUN- BARCELONETE. 69 km 1850 mt desnivel
El Tunel “parpaillon”
La primera etapa del nostre viatge no forma part del recorregut de la transverdon però ens servia per connectar el recorregut amb un punt amb accés ferroviari que ens servis per anar a recollir els cotxes un cop acabat el nostre particular tour.
Així desprès de berenar el que seria el menú oficial de tots els dies : cafè francès, pa, mantequilla, confitura i suc prefabricat, tornarem agafar els cotxes i deiaxar-los aparcats prop de l’estació d’Embrun, a on quedaren aturats els si dies que rodarem.
Ja damunt les nostres muntures iniciarem la primera jornada que tenia un perfil del mes senzill, una gran pujada i una gran baixada. 30 km de  pujada mes o manco sostinguda, 15 km de forta baixada i 15 mes de baixada suau fins Barcelonette.
Arrancarem i aviat quedaren clares les posicions, un grup davanter encapçalat al principi de les pujades per en Miky que a mitja pujada s’enrrecordava  de que els de darrera quedaven despenjats, seguit per en gery que responia a tots els atacs, tant els del principi com els del final que anava propinant es Randino de manera aleatòria  seguit sempre per en biel que com sempre conservava la seva posició còmodament sense alterar el seu ritme. Al segon grup el que es disputava era la penultima plaça, entre aquest narrador i en Joan. Ambdós, per distintes causes anàvem curts de preparació Alpina i el nostre objectiu era disputar la darrera posició, que en els darrers dies queda clarament en mans d’aquest narrador.
Tot i aquest resumen del que  varen ser les posicions en termes generals, en aquesta pujada s’incorporà el factor indisposició per pizza a mitja pujada, que el pati en miky, que va decidir expulsar-la uns pocs kilòmetres abans del Túnel.
Un cop agrupats  a la boca nord del túnel  férem les fotos de rigor després que la bitwin i el seu propietari  fumador que ens va aparèixer a mitja pujada decidís passar a l’altre banda per tornar a fumar-se un altre cigarret.  
Si la boca Nord es espectacular la boca sud es impressionat, una vall totalment deshabitada amb una pista que baixa serpentejant fins al fons de vall.
Iniciarem la baixada, en la que els fotògrafs, pere i aquest servidor, estàvem un poc curtcircuitats de tantes imatges que volíem treure i que era impossible que reflectissin la immensitat del paisatge. 
Un parell de reagrupaments  mes i arribarem al final de la pista de terra vora una font a la que recarregarem aigua i ja contents iniciarem la baixada per asfalt d’aquestes que si un no toca fren pot agafar velocitat terminal. Ja sortint de la vall vislumbrarem el poble de la Condamine i la fortalesa de Tornoux, que de nou queda pendent de visita però que segur que qualque dia caurà. Ja que si un es un “friqui” de les fortaleses militars no pot estar sense visitar el que es anomenat el Versalles de les fortaleses. Un conjunt de fortificacions que comencen a cota 1300 i acaben a cota 2000 tot comunicat per túnels excavats a la roca.
Iniciem el darrer tram de l’etapa del dia amb el sentit invers en que ho fe l’exèrcit alemany  en retirada a la desesperada  i que escriví el darrer episodi bèl·lic d’aquest indret i despres de que en gerar es trobes amb el seu idol i exemple, primer rodant suaument i desprès patint una mica quan el randinaire es possa al cap de la fila i marcà un ritmet  amb ganes d’acabar aviat.
Despres de travessar Barcelonette arriverem al nostre punt de descans, el centre d’oxigenació Jean  Chaix a on ens esperava ja el seu encarregat en Michel Nicolao que acabava de venir de fer una volta amb la seva flamant bici de carretera marca look.
Dutxadets i repartits de dos en dos, uns ens dedicarem a passar l’estona, altres feren una cura de son contra les indigestion pizeres i altres anaren al poble a comprar medicació pel líder que tot i sofrir “en silencio” com diu el famós anunci,  necessitava d’aquesta pomada miraculosa.
Desprès del millor sopar de tota la volta, segons els experts en dietètica esportiva i que contenia fins i tot quinoa, ens anàrem a dormir. El proper dia tocava el coll d’Allos, etapa en la que la majoria es pensava que pujaríem els 20 km per asfalt, no podien anar mai tan equivocats. 

No hay comentarios: