ALPS 2017 TRANSVERDOM (3)

5 d’Agost. ETAPA 3. COLMARS- LA COLLE SAINT MICHEL  41 km 1500 mt desnivell

 

Iniciarem el tercer dia contents i disposats a gaudir d’un dia d’autèntic mtb en el que confiàvem que el curt kilometratge i el no excessiu desnivell el faríem bastant bo de dur.  Així rodant i de bon rotllo començarem la pujada per la carreterona asfaltada del coll de Champs que la seguirem durant quasi 8 km en que agafarem un bon desnivell d’uns 600 mt, i es que als Alps hi ha que reconèixer que els desnivells reten.

Tot i això no férem la pujada d’una tirada, ja que devers la meitat passarem per davant una caseta mig penjada sobre el fort pendent i que darrera tenia una terrasseta que varem suposar devia tenir unes vistes impressionants, a mes  a mes, com que era un bar, varem caure a la tentació d’entrar per prendre qualque cosa: una orangina local o un cafè, que mes tard valoraríem amb la seva justa mesura.

Quan deixarem la carretera, començarem un divertit i tècnic single track  que anava bordejant la muntanya i a poc a poc anava agafant cota de manera suau, així sense adonar-nos entrarem a una altre vall que si be sortia també de Colmars no tenia cap pista que la puges, es a dir estàvem a una vall bàsicament deshabitada. Un cop abandonat el bosc entrarem al fons de vall i seguirem pujant sempre amb l’esperança que en el coll que pareixia que teníem al davant comences la baixada, però no era així, desprès d’un suposat coll, la vall continuava amb un altre escaló.

Així anàrem superant graó darrera graó, mentre passava el temps i evidentment no trobàvem cap lloc per avituallar-nos , menys mal que cada cop que trobàvem aigua recarregàvem i almenys anàvem hidratats. En el penúltim gran escaló de la vall, el rierol formava un petit gorg en el que els valents d’en gery i Joan es refrescaren. 

A la fi arribarem al darrer replà, que en aquest cas era clarament d’origen glacial i en el que segurament en els seu moment hi hagué  una antiga glacera, avui en dia era un prat totalment sec llevat de dos grans bassals, restes també d’uns suposats llacs també esdevinguts a menys.

Tot i això el paisatge era impressionant, i el mes increïble  era que estàvem rodant còmodament per  uns paratges solitaris a mes de 2000 mt. La felicitat hagués estat complerta si no fos per que teníem els depòsits de combustible bastant buits  i els motors  començaven a ressentir-se.

Es en aquestes situacions mes exigents quan es pot parlar de les aptituds dels distints motors. Hi ha motors de màxima eficiència,  en els que s’aconsegueixen potencies importants amb un consum energètic relativament moderat, per altre banda hi ha motors que per aconseguir aquestes potencies necessiten  motors en perfectes condicions  i un alt consum de combustible Evidentment  també hi ha motors que no cerquen grans  potencies  i per tant el seu consum es relativament moderat.  Aquest dia quedà clar els distints tipus de  motors que configuraven  aquesta expedició.

Desprès de superar, aquesta vegada si, el darrer graó, en el que alguns  ho férem en part a peu, iniciarem la baixada, la gran baixada de mes de 18 km dels que podríem dir que uns 14 foren per tirany, i quan un diu tirany, es tirany, ja que per aquelles dessolades muntanyes no hi havia cap tipus de pista. Es notava que estàvem a una vessant sud ja que aviat la vegetació es tornà mes seca, per altre banda el terreny també estava bastant descarnat amb nombroses pedres. Una d’aquestes fou la causant de la que podríem dir la única averia del viatge, quan en Joan va fer un tall a les seves sobredimensionades cobertes que eren la gran amortiguació de la seva doble rígida.

Al final va tenir que posar càmera i a partir d’aquest moment els impactes que rebia la bici  nomes eren esmorteïts per l’invento de la tija flexible que havia instal·lat,  obstinat com un caparrut en no voler posar una suspensió a la forca.  L’incident servi perquè aquest narrador pogués anar baixant tranquil·lament mentre anava informant als distints membres que a poc a poc s’anaven aturant al veure que la resta no baixava. Al final arribarem a una carreterona que duia a un poblet anomenat Peyresq, i que fins fa uns anys havia quedat abandonat i en runes. Tot i això fa uns anys  s’organitzà tot un projecte de rehabilitació per part de diverses universitats i avui en dia l’empren com a lloc de trobades. 

Un cop que en miky ens ratificà que allà no hi havia cap bareto obert decidirem recórrer els pocs kilòmetres que ens quedaven fins el “guite” del  “col de saint michel”. Com era d’esperar , en arribar allà ens afuarem al bar per omplir una mica les panxes amb una espècie de “tente en pie”, ja que per l’hora que era  no procedia dinar però encara quedava una estona per sopar. El resultat fou que aquell dia  ens gastarem mes doblers amb birres i productes “tipiquis” que amb la mitja pensió que teníem contractada.

L’espera tambe ens servi per fer un poc de bugada però no per fer netes les bicis ja que no ens ho  deixaren fer  ja que tenien restriccions d’aigua per la sequera. Increïble però cert, als Alps, aquest any molts de pobles han tingut que prendre mesures de restricció.  Desprès d’un potent sopar i una passejadeta per les quatre cases que formen aquest llogaret ens anàrem a dormir . El primer dia férem de golafres i ho patirem, amb la set del segon dia i la fam del tercer un  podria pensar que ja havíem porgat els nostres pecats i  complert el “cupo” d’incidències, però pel vespre el cel retronà i ens avisà de la seva presencia.

ALBUM FOTOS

VISUALIZAR RECORRIDO 3D

Valldemossa post Alps 19 ags

VER RECORRIDO

salida 8:00 Bp
Bp, Passatemps, 8:45 Raixa , Pastoritx, Son Veri, cami vell Valldemossa, Valldemossa ( merienda ) Hort cartoixa, bosc d'es frares, coll Sant Jordi , son Ferrandell , Piotes , Mirant de mar , enlace cami Arbossar , enlace  cami correu, cami correu, Granja , son Trilles, son Malferit , Sarria , Ferreret

ALPS 2017 TRANSVERDOM (2)

4 d’Agost. ETAPA 2.  BARCELONETE- COLMARS  44 km 1621 mt desnivel

Una de les grans novetats del viatge d’enguany era la desaparició del Rooming,a la fi, al igual que a casa tendiríem Internet que ens permetria fer consultes en qualsevol lloc. Aquest fet i també una certa deixadesa per part d’aquest narrador, atabalat per qüestions laborals, feren que enguany no disposéssim de cartografia solida, mes enllà d’un mapa de jugueta que de poc servia i del topo francès dins el gps en el que es molt difícil tenir una visió general del recorregut.

Per altre banda hem de dir que els tracks els tancarem feia molts de mesos ja que els varem treure bàsicament de la pagina oficial de la Transverdon. Recalc “bàsicament”, perquè en realitat eren bestrets també d’una gent que també havia fet  aquest recorregut i que coincidien amb els oficials però que tenien molta mes definició. Així les coses, aquest  narrador donà per bo el seu recorregut, que a mes a mes, introduïa una novetat, la pujada al coll d’Alos es feia per terra, però aquesta petita variació mai va ser verificada i quedà totalment en el oblit.

A les 7:30 ens reunirem per prendre el tradicional “desayuno continental” i un cop preparades les maquines iniciarem la marxa. Enfilarem la carretera del coll d’Alos, però ben aviat la deixarem per agafar un seguit de carreterones asfaltades que donaven accés a nombroses cases,així anàrem agafant cota ràpidament fins que en un moment donat la carreterona es convertí amb pista, que de cop i volta incrementà considerablement el pendent, tot i això, els mes forts no tingueren problemes amb aconseguir pujar,  així amb trams amb forta pendent seguit d’alguns de descans arribarem al poble de Pra-Loup, nom que sembla sempre havia cridat l’atenció a en Joan. 

Travessarem el nucli amb les típiques edificacions d’estació d’esquí i de nou ens ficarem per camins que aviat es convertiren amb tiranys , amb tal pendent que ja era impossible rodar, així resignats, bicicleta a becoll, iniciarem el calvari per dins un frondós bosc d’avets.

A la fi aconseguirem coronar un turò d’es d’on teníem una perspectiva clara,  teníem que bordejar la  gran penya que teníem al davant i entrar en la part alta de l’estacio d’esqui  de Pra-loup. L’esperança de que poguéssim rodar una mica, aviat es difuminà en els que anàvem just de forces, ja que si be estàvem a una  pista, el pendent era molt fort. Bordejarem el cim i el track seguí per un tirany que tenia un objectiu i direcció clara, la llàstima era que aquest estava molt lluny i ja feia temps que havíem acabat l’aigua.

Tot i això no quedava mes remei que continuar i així ho férem per un caminoi que anava per un costaner totalment descarnat de la muntanya. Mes de tres hores desprès de que comencessin les penúries amb les primeres rampes del bosc arribarem a un collet prop de la tete de la sestriere  des d’on es veia una pista que duia directa a la Foux d’Allos , tot i que el track continuava carenejant amb direcció al coll d’Allos, ningú llevat d’en Gerard va dubtar en que el que teníem que fer era tirar per avall quant abans millor. 

Havíem quasi tocat el desastre i de manera doble, ja que a apart de la nostra total deshidratació i les bofegues que aparegueren als peus d’en Miky, randino i gerar, també nomes estàvem a 5 km d’on es va estavellar el famós vol 9525 germanwings. El que des de dalt semblava una pista fàcil, va resultar ser una pista descarnada que ben aviat deixarem per rodar pel vell camí, un tirany bastant rodador, que si no fos pel lamentable estat en que estàvem hagués pogut ser ben divertit. 

Arribats al poble ens aturarem al primer bar que trobarem per beure com a condemnats, lamentablement ja era tard i ens varen dir que allà no podíem menjar, així que continuarem una mica mes avall fins que trobarem una sandwicheria a on ens feren unes bones hamburgueses amb patates que com es de suposar regarem amb abundant beguda. Un cop ja tornàvem a ser persones decidirem reiniciar la marxa, malauradament el track baixava per una vall secundaria que sortia del mateix coll d’Allos i per reenganxar-lo teníem que pujar fins el coll, així que decidirem enganxar-lo mes avall, així que ens tirarem per la carretera uns 6 km que també serviren per pair una mica el dinar.

Un cop recobrat el recorregut iniciarem una suau pujada d’uns 2km per carreterona i pista que desprès es convertí amb un molt divertit tirany  que amb uns 3, 5 km ens deixa al final a Colmars amb molt bon gust de boca  i al  final de la nostra Etapa. Un cop bordejat el castell superior, i la població emmurallada arribarem al nostre destí, l’hotel le France. Deixarem les bicis a la cotxeria i ens repartirem a distintes habitacions.

En Pere com a bon gestor recollí la roba bruta i la dugué a la rentadora mentre els altres ens dutxavem i preparàvem pel sopar, molt bens servit a una terrasseta del jardí de l'Hotel. Completarem la jornada amb un passeig pel magnífic conjunt medieval del poble.

Era d’esperar que ara ja totalment situats damunt el recorregut senyalitzat no hi hauria mes denous, però un altre cop la manca de cartografia ens jugaria una mala passada.

ALBUM FOTOS

RECORRIDO 3D

ALPS 2017: TRANSVERDON. (1)

“Después de todo, las dificultades son solamente cosas a las que sobreponerse”

Ernest Shackleton

Aquesta era la cita d’enguany , que potser era bastant premonitòria  del que va passar i es que es cert que hi va haver dificultats, algunes previstes i algunes no. Algunes  s’haguessin pogut evitar però algunes no.

Aquesta es l’essència dels nostres viatges: esport, aventura i camaraderia. Pura secta “life style”. durant 6 dies de mtb amb mes de 368 km i uns 11.000 mt de desnivell seguint bàsicament un recorregut senyalitzat per la federació de ciclisme Francesa anomenat la “Transverdon”.

APROXIMACIÓ.

Aquest any recuperarem la vella modalitat de sortir de l’illa amb vaixell, cosa que fa encara mes autèntic el viatge, ja que partim rodant de casa fins al moll. Ens reunirem devers les 10:30 al moll vell ( com sempre fins darrera hora no varem saber de quin moll es sortia). Era una nit xafogosa en la que ni arran de mar s’estava be, així que quan varem aconseguir embarcar desprès de que ens fessin veure com pujaven tots els camions agrairem  l’aire condicionat de l’interior. Ens distribuirem als camarots seguint l’ordre de les reserves ( dada per recordar per resoldre el misteri del quint passatger del final de l’historia)  a un en gery, biel, pere i mapes i a l’altre en randino, joan, bordils i miky.  

Desprès d’una plàcida nit en la que a un dels camarots ja sonaren les trompetes arribarem al port de Barcelona de on amb un moment ens plantarem a l’oficina de lloguer de cotxes de sixt parallel. El que ja no va ser tan ràpid va ser la recollida de cotxes, en la que ens embolicarem absurdament esperant una altre furgoneta mes petita de la que teníem reservada i que al final varem descartar desprès de perdre mes d’una hora.

Iniciarem la llarga travessa cap els Alps, amb la distribució habitual imposada pels barons de la furgoneta: gery, randino i bigel, que no hi ha que els faci moure  de la seva trona.  El recorregut, a part de llarg va passar sense majors  incidències llevat de la pressió que teníem per arribar a hora de sopar ( francesa), ja que teníem comanada mitja pensió. A la fi arribarem i com era d’esperar no varem tenir gaire temps de gaudir de la fresqueta que hi havia en aquell refugi perdut una mica de la ma de Deu. Soparem un bon menú francès d’ensalada ( això si, sempre sense oli) i un plat bomba de beixamel,patates  i bacon amb un pastis de poma de postra. Ens anàrem a dormir panxa plena i amb els nervis típics del primer dia.

ETAPA 1. EMBRUN- BARCELONETE. 69 km 1850 mt desnivel

El Tunel “parpaillon”

La primera etapa del nostre viatge no forma part del recorregut de la transverdon però ens servia per connectar el recorregut amb un punt amb accés ferroviari que ens servis per anar a recollir els cotxes un cop acabat el nostre particular tour.

Així desprès de berenar el que seria el menú oficial de tots els dies : cafè francès, pa, mantequilla, confitura i suc prefabricat, tornarem agafar els cotxes i deiaxar-los aparcats prop de l’estació d’Embrun, a on quedaren aturats els si dies que rodarem.

Ja damunt les nostres muntures iniciarem la primera jornada que tenia un perfil del mes senzill, una gran pujada i una gran baixada. 30 km de  pujada mes o manco sostinguda, 15 km de forta baixada i 15 mes de baixada suau fins Barcelonette.

Arrancarem i aviat quedaren clares les posicions, un grup davanter encapçalat al principi de les pujades per en Miky que a mitja pujada s’enrrecordava  de que els de darrera quedaven despenjats, seguit per en gery que responia a tots els atacs, tant els del principi com els del final que anava propinant es Randino de manera aleatòria  seguit sempre per en biel que com sempre conservava la seva posició còmodament sense alterar el seu ritme. Al segon grup el que es disputava era la penultima plaça, entre aquest narrador i en Joan. Ambdós, per distintes causes anàvem curts de preparació Alpina i el nostre objectiu era disputar la darrera posició, que en els darrers dies queda clarament en mans d’aquest narrador.

Tot i aquest resumen del que  varen ser les posicions en termes generals, en aquesta pujada s’incorporà el factor indisposició per pizza a mitja pujada, que el pati en miky, que va decidir expulsar-la uns pocs kilòmetres abans del Túnel.

Un cop agrupats  a la boca nord del túnel  férem les fotos de rigor després que la bitwin i el seu propietari  fumador que ens va aparèixer a mitja pujada decidís passar a l’altre banda per tornar a fumar-se un altre cigarret.  

Si la boca Nord es espectacular la boca sud es impressionat, una vall totalment deshabitada amb una pista que baixa serpentejant fins al fons de vall.

Iniciarem la baixada, en la que els fotògrafs, pere i aquest servidor, estàvem un poc curtcircuitats de tantes imatges que volíem treure i que era impossible que reflectissin la immensitat del paisatge. 

Un parell de reagrupaments  mes i arribarem al final de la pista de terra vora una font a la que recarregarem aigua i ja contents iniciarem la baixada per asfalt d’aquestes que si un no toca fren pot agafar velocitat terminal. Ja sortint de la vall vislumbrarem el poble de la Condamine i la fortalesa de Tornoux, que de nou queda pendent de visita però que segur que qualque dia caurà. Ja que si un es un “friqui” de les fortaleses militars no pot estar sense visitar el que es anomenat el Versalles de les fortaleses. Un conjunt de fortificacions que comencen a cota 1300 i acaben a cota 2000 tot comunicat per túnels excavats a la roca.

Iniciem el darrer tram de l’etapa del dia amb el sentit invers en que ho fe l’exèrcit alemany  en retirada a la desesperada  i que escriví el darrer episodi bèl·lic d’aquest indret i despres de que en gerar es trobes amb el seu idol i exemple, primer rodant suaument i desprès patint una mica quan el randinaire es possa al cap de la fila i marcà un ritmet  amb ganes d’acabar aviat.

Despres de travessar Barcelonette arriverem al nostre punt de descans, el centre d’oxigenació Jean  Chaix a on ens esperava ja el seu encarregat en Michel Nicolao que acabava de venir de fer una volta amb la seva flamant bici de carretera marca look.

Dutxadets i repartits de dos en dos, uns ens dedicarem a passar l’estona, altres feren una cura de son contra les indigestion pizeres i altres anaren al poble a comprar medicació pel líder que tot i sofrir “en silencio” com diu el famós anunci,  necessitava d’aquesta pomada miraculosa.

Desprès del millor sopar de tota la volta, segons els experts en dietètica esportiva i que contenia fins i tot quinoa, ens anàrem a dormir. El proper dia tocava el coll d’Allos, etapa en la que la majoria es pensava que pujaríem els 20 km per asfalt, no podien anar mai tan equivocats. 

ALBUM FOTOS

RECORREGUT 3D

Dissabte 29 de juliol. Andrew’s party

Com que al bo ens acostumam ben aviat, i donat que fa molta calor, i donat que era el darrer dissabte abans de la partida cap els Alps dels privilegiats que hi poden anar, deixàrem caure a n’Andreu la idea de tornar a fer una sortida rutera i un cop ben torrats tenir un final feliz a Badia Blava, a ca’ls pares, on hi tenim garantit banyet pisciner, bon estar i bon menjar, a més de la celebració del concurs anual de mister sectari.

Per això, en Miqui s’encarregà de preparar una ruta adaptada a tots, tant els que volien sortir de Badia, com els que ho volien fer des de Palma, i com no, envoltada de polèmica, ja que no ens posàvem d’acord del lloc on conicidir els dos grups. Així que, dissabte a les vuit, partim de can Blau, en Biel, Mapes, Pedror, i qui escriu aquest bodrio. Un poc més tard, ho fan els de Badia, Miqui, Vp, Jeroni, MiquelB, Pere. Per si això no fós poc complicat, hi afegim el fet de que en Gerard i n’Antón han de coincidir amb els primers al camí vell d’Algaida; com no, i donat el perill que tenen aquests dos ( un expert en orientació i l’altre en idiomes ), no serà així i no ens trobarem fins Llucmajor, on els haurà acompanyat fins allà en Micot.

Com hem dit, el dia promet calor, faltaria més, però a primera hora ho tenim més o manco controlat. Quan a la fi ens trobam tots, a la rodona de Llucmajor cap a Porreres, també ens trobam amb uns convidats sorpresa, gentilesa del cosmopolita Gerard, un trio de Caldenteys comanats pel seu director general ( si, l’amic d’en Biel; consultar hemeroteca ), que ens acompanyaran la resta de la ruta. 

Certament despistats, enfilam cap a Porreres, a ritme de bons amics, fins que el desconcertant Pedro, que està fluixíssim i els altres molt forts, arria una hòstia que ens deixa a tots sembrats. Li seguiexen n’Antón i en Miqui, però la mexa curta d’un i la poca paciència de l’altre no aconsegueixen seguir-lo. Dins el gruix del grup se sent un dels convidats que demana què feim ara, però no troba resposta. Un cop neutralitzat el rebel, anem arribant al poble, no sense haver-hi altres intents intimidatoris. Ens aturam a fer un tentenpié al poliesportiu, tal com anuncià l’organitzador. Avui no hi ha bernerar, només cafè o refresc. Bé, hi ha un adicte als greixos saturats que no es pot resistir a la tentació d’un croisant  ( ens han contat que a les passtisseries franceses li han de fermar les mans ). És bon moment, també, per fer anàlisi de les montures ruteres ja que hi ha qualquns cogombrassos, com la specialezed de n’Vp amb suspensió inclosa. També hi ha que dir que n’hi ha qualquns que preferirien que les seves bicis fossin invisibles.

Reprenem la marxa cap el camí vell de Porreres per després voltar cap a Randa. Com no, en Gerard s’ha deixat el bidó al bar i ha de tornar enrera. Quan no són les claus, és el bidó, i quan no és el bidó és la roda, i quan no és la roda… Un cop enfilam la temuda carretera cap a Randa, on ja es sap que els seus repetxos poden ser causa de vertaderes matances. No obstant, només n’hi haurà dos que es barallaran, el díscol Pedro i un inconscient servidor. Ens reagrupam al poble, per poc temps, ja que de camí a Gràcia també hi ha ritmes per a tothom. Nou reagrupament a les portasses del monastir i ens tiram cap avall cap a Llucmajor, on després de fer-hi una volta turísitica anam a cercar el camí des cap blanc, que ens ha de dur fins cas busso. A ritme viu, el grup, estirat pel tàndem bmc4, s’hi planta ràpidament, no sense vícitmes però, ja que aquest humil servidor hi arriba fet figa castigat pels excessos i la calor. Sense tenir on amagar-nos de la calor, enfilam cap es cap Blanc, previa aturada davant el talaiot per contactar amb n’Andreuet que ens ha de sortir a camí. Seguim rumb a Badia per la carretera principal ara ja més tranquils, i és que la calor que fa és insoportable. Just davant el far coincidim amb l’amfitrió, que ha fet l’esforç de baixar la bicicleta del cotxe del pare poc abans. Ens queden només uns pocs quilòmetres per arribar, però a qualquns s’ens fa molt més llarg. A l’entrada de l’urbanització ens despedim dels convidats i d’en Pedro que tiren cap a casa.

Els festers arribam a ca n’Andreu, on d’entrada ja ens donam un bany, no a la piscina precissament, sino dins els tassons de cervessa. Després de la rehidratació y una picadeta, on les quelitas en envàs de pot causen sensació, ens tiram a l’aigua tots…menys un que prefereix submergir-se dins una profunda becada. Després d’analitzar els espectaculars cossos serrans, es proclama contundent guanyador de mistersectario 2017 en Gerard, a qui els sacrificats entrenamentes de gimnàs/kayak/córrer/bici l’han fet mereixedor d’aquest apreciat guardó, que li és entregat pel guanyador de l’any passat, misterMaps qui també va obtenir una merescuda victòria gràcies no tant als entrenaments sino més bé al modelet que lluia.

A continuació ens posam a disfrutar del menú estiuenc que ens ha preparat n’Andreu i família: trampó, truita amb patata i ensaladilla. Després d’una excel•lent jornada on la bicicleta no ha estat el més important,  ens retirem cap a casa. En total hem fet uns abrasadors noranta i tants quilòmetres.

FOTOS ANDREWS PARTY