Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

jueves, 9 de febrero de 2017

Dissabte 4 de febrer. De Massanella a Comasema.


En atenció a la una sol•licitud popular, aquest dissabte vàrem fer una gran volta, no tant per les xifres que implicava, que no estan gens malament, si no més bé per la qualitat dels indrets per on anàvem a passar. Tal era l’expectació que creà aquesta volta, que fins i tot se n’apuntà un que geia al llit constipat, en Rol. També havia fet la seva inscripció en JoanBike, no sense remugar que sempre que ve li toca dura. No obstant, hi va haver qualqú que es va estimar més anar a fer meditació amb en Fernando; no es degueren matar de fer bicicleta però segur que per acudits no va quedar la cosa. Dos entrebancs, tenia aquesta volta, un el fet de pagar per passar per Massanella, i l’altre sol•licitar permís per passar per l’espectacular Comassema. Del primer es van encarregar les nostres butxaques, i del segon la gentilesa d'en Joan i n’FFortuny a qui donam les gràcies.


Amb un dia de ventada i temps insegur, ens trobam a la cantonada de sempre, Jeroni, Rol, Joanbike, Biel, Pere, Vp, Bordoy, Andreu, Miqui, un servidor de vostés, i en el raiguer s’afegeix en Gerard, que no podia fallar al seu fetitxe. Partim a les vuit i mitja tocades, hora no falta de polèmica donat el percal que teniem per davant, en direcció Raiguer pel clàssic son Macià, Caülls i sa Bomba. Com hem dit, a Santa Maria, començant el camí des Raiguer ens espera en Gerard. Com que tenim la sort de que el fort vent ens ve de coa i això no es pot desaprofitar anem amb el puny del gas ben obert, tot i que n´’hi ha que no van tan contents. Pobrets! També tenim l’excusa de que a can Gallet, on pensam berenar, no serveixen més tard de les onze i mitja, per tant… D’aquesta manera, ràpida, anem passant per Consell, Binissalem, Lloseta i Mancor. 


Un cop a l’entrada de la finca de Massanella, pagam la tarifa, en aquest cas reduïda per ser grup de deu, quatre indiots per cap, i començam a enfilar. N’Andreu, amb l’excusa de que no du menuts s’en va per carretera. Poc a poc anam agafant pendent, a la vegada que ens deleitam amb l’espectacular paisatge. Arribats a les cases, ens reagrupam. 


El darrer en aparéixer és en Joan, que per si no bastàs la baixa forma, hi afegeix sofriment am un 32x42.  Parlant de desarrollos, al coll de sa Línia va quedar constatat que dur un únic plat, tot i duguis un 50 exigeix un altíssim estat de forma cosa que no sempre és possible, tot i que pugis pegant cridets com qualqú. Arrencam de nou, amb l’il•lusió de no patir molt i fer un zero, fet aquest altament cotitzat per qualsevol biker. La duresa de la pujada i el dia que tenim cada un ens van posant a lloc, fins que un cop a dalt, i sense grans diferències, ens tornam a replegar. Hem de dir que la pista es troba en un estat excel•lent, i llevat d’un arbre caigut just sobre la traçada bona, no hi ha més dificultat que la gravetat. Ens tiram cap avall. 


Per aquest costat la pista té un altre aspecte, amb més pedra i molta d’aigua, cosa que fa que patiguem la molesta sensació de cul banyat. Mostram a l’avorrit guarda el justificant del peatge i sortim cap al coll de sa Bataia per arribar a bona hora, les onze, a can gallet, on trobam n’Andreu a taula parada i amb més fam que un lladre. Avui, com tema de conversa, analitzam el sentit de la frase “no camina pel que entrena”, i és que ens fa molta gràcia el tema. Bé, això el nostre costat de taula. Bon berenar, com sempre, i després del caFÈEE emprenem la segona part de la ruta, tots menys n'Andreu que i en Rol que per avui ja en tenen prou. 


Per no enredar-nos, evitam anar per Font Coberta i enfilam per asfalt cap el següent objectiu que és el coll Romaní. Per aquí ens trobam amb n’Aldo amb moto, que aprofita per donar una mà al Joan. En el moment d’entrar a la pujada del coll Romaní, ens trobam amb els de la finca, a qui demanam permís per passar aprofitant que no estan de caça. Agraïm el bon gest, a la vegada de que ens adverteixen que la sortida per son nebot està tancada, però els convencem de que no tindrem problema gràcies a la nostra alçada. Després ens riurem de les nostres improvisades paraules. Fantàstic lloc aquest, amb una agradable pujada que culmina amb l’impressionant perspecitva del massís del puig major. 


Feim la baixada i a l’hora de sortir ho feim per dins el torrent, i com hem dit abans, gràcies a la nostra mitjana d’alçada… Ara ens toca el bocí de carretera cap el Gorg Blau i Cúber, i sense pensar-ho massa ens posam per feina. En el moment de sortir del túnel ens toca patir una ventada de cara que ens farà més dur enccara aquest tram. Entram dins Cúber i observam la imatge de l’embassament totalment ple. 


Tiram cap Almedrà per l’empinada i pedrosa baixada. Un cop a baix, just just podem passar sense banyar-nos els peus… bé, n’hi ha un que fica la pota.  Ara ens queda enfrontar el següent objectiu que és remuntar un petit tram al costat de la tuberia i enfilar pel camí perfectament fitat que va cap el coll des Bosc, o també cap el puig de sa Rateta en el cas dels senderistes. Un cop aquí, reagrupam i descansam uns minuts i ens tiram cap avall. Mentre feim la pista per dins aquest espectacular bosc, un s’en fa perfectament a la idea de lo dura que és fent-ho de pujada. Aturam a les cases metre observam el cinqué safareig més gros de Mallorca. 


A l’hora de sortir de la finca ho feim pel botador, un híbrid entre escala i tub de bomber, on podem apreciar diferents estils artístics de baixar per la barra de Pole Dance. Satisfets per la magnífica volta d’avui, ara només ens queda tirar per carretera cap a Bunyola, on aturarem per fer un refresc a ca s’espardanyer ja que en Pere i en Gerard se n’han d’anar cap el raiguer. Després amb molta peresa, la resta tornam per Caubet, son Termens i Passatemps. A la fi, ens han sortir 93 qm i 1738 mts de desnivell. 

FOTOS MASSANELLA LLUC ROMANÍ

miércoles, 1 de febrero de 2017

Dissabte 28 de gener. Cecilio Day.


Com cada any per aquestes dates rendim un petit homenatge al nostre gran amic Cecilio que ara fa cinq anys ens va deixar. Com és costum, feim una petita sortida per la zona d’Alaró visitant el lloc des d’on consideram que continuament ens vigila i ens acompanya, als peus del castell.

sóc l’amo del meu destí; 
sóc el capità de la meva ànima

Amb aquest bonic vers que posa fi a Invictus, aquest emotiu poema idoni per acompanyar els moments difícils, iniciava el nostre mestre de cerimònies, en Pere, unes paraules dedicatòries al gran Cecilio.


Amb una previsó del temps totalment insegura, quedàvem com sempre on sempre, Biel, Fran, Pere, Mapes, Vicenç, Bordoy, Miqui, Jeroni, Antón, Torné. A Bunyola s’ens afegirà en Gerard, moment en que s’iniciarà el caos. Més tard, al mirador d’en Cecilio s’afegeixen en Fernando i n’Andreu, i després, a l’hora del dinar, ho faran en Raúl, Micot, Rol i Tià. El grup complet a falta d’en Joanbike que al darrer moment no va poder venir. Malgrat tot, un èxit de convocatòria, com es mereix un dia així.


Partim idò, amb la incertidum metereològica que hem dit abans, cap a Passatemps i Caubet ja que volem anar a sa Comuna de Bunyola. A punt d’enfilar la pista, se contacta amb en Gerard que diu que és a l’estació i que pujarà per la carretera. Primer embull idò, ja que aquesta decissió se n’endur més de la meitat del grup per la carretera, optant per seguir el recorregut acordat en Biel, Bordoy, Pere y Torné. Així que quedam per trobar-nos al coll d’honor a l’asfalt, per tant nosaltres feim pista fins es penyal d’honor i baixada per es cucons o Suzukis com li deim nosaltres. A mitjans pujada, una persistent trucada de telèfon martiritza en Pere, fins que a la barrera de fusta decideix respondre. És en Fran que ve despenjat. L’esperam un poc i seguim tira a tira cap amunt perquè ens pugui agafar. A la següent barrera ens desviam cap el penyal d’honor, sapiguent que en Biel va un poc per davant. 


Un cop a dalt no hi ha cap rastre d’en Biel, i esperam els que venen per darrera, Pere i Fran. Quan arriba en Fran ens diu que no ha vist en Pere. No entenem res. Després d’esperar un bon rato i d’intentar entendre què ha passat, aconseguim parlar amb ell i ens diu que ha tirat cap a cas Garriguer amb en Biel. Total que ja duim un munt de temps perdut respecte al grup d’en Gerard, i ens hem de veure per berenar a Orient. Acordam coincidir amb en Pere i en Biel a la trialera que va cap es cucons ja que ells han anat pel dipòsit d’aigua i nosaltres per la primera trialera que arrenca a la primera curva de la davallada. També decidim no anar per ses clavegueres per no retrassar el berenar, pensant que el grup asfàltic ja hi deu esser a Orient. 


Tota sa comuna està més banyanda que mai i més autèntica que mai, i el terreny està molt exigent. Un cop feta la relliscosa trialera, ens agrupam a la carretera d’Orient, tots menys el caperrut d’en Fran que se n’ha anat per ses clavegueres tot i que haviem quedat que no. Més diàleg de besucs idò. Quan arribam al berenar, el grupet d’en Gerard, Mapes, Anton, Jeroni, Vp, Miqui ja quasi ha acabat. Al cap d’un rato arriba en Fran. Ens conta que ha hagut de travessar el torrent mig desvestit ja que l’aigua li arribava per damunt els genolls. Com sempre fent-ho més complicat. Mentre berenam, ens conten que ells també s’han fet un embull. Tela marinera! 


Després d’un berenar de deu lauros ( el darrer amb l’actual propietari ens diuen ) anam a enfilar la següent fita del dia, pujar cap el castell per darrera, “por la cara norte” com diria algú. A la pujada, mentre anem pels marges, brolla aigua de per tot. Això ja és massa, diuen alguns, no pareix Mallorca ja. Després de fer més de mitja pujdada a peu, i de veure com s’estan carregant el cami empedrant-lo, arribam a l’aparcament de dalt, on iniciam el camí da davallada cap es Verger i cap a can Secilio. Allà ja ens esperen n’Andreu i en Frenando. Després de recordar el nostre amic i fer-li una dedicatòria, començam el camí de tornada, aquest cop cap a can Mapes a sa cabaneta, seu central dels events sectaris. A Alaró es queden n’Andreu, que ha completat una gran sortida de vuit quilòmetres, i en Bordoy, que amb el cotxe han d’anar a cercar el postre, pastís de cardenal en concret. Per si no bastàs el desbarat que duim avui, al camí de Bànyols un grupet capdavanter parteix cap un costat, un es queda per enmig, i l’altre va per on toca, tot i que tampoc han estat gaire expressius a l’hora d’avisar. Com que sabem on anam, però,  no hi ha cap problema.


Ja a can Mapes, ens preparam pel menú classic d’aquest dia: calçotada i torrada. Mentre els senyorets es posen de gala, uns quants es posen amb els preparatius. Poc a poc va arriban tothom i tot va tota marxa, bé, el foc pels calçots ens està fallant un poc, però és que amb tanta pluja la llenya està un pel banyada. Així i tot ens en fotem no sé quans, molts, gràcies també a que n’Antón no menja “hierbajos de esos”,  que si no! Una bona “pitanza” i diversió per recordar el nostre Cecilio fins que aplegam devers les set de l’horabaixa, en un dia en que l’activitat ciclista no ha estat el més important. Per sempre Cecilio!

Fora de la nit que em cobreix,
Negra com l’abisme de pol a pol,
Agraeixo a qualsevol Déu que pogués existir
Per la meva ànima inconquerible

En les ferotges urpes de les circumpstàncies
Ni m’he lamentat ni he donat crits
Sota els cops de l’atzar
El meu cap sagna, però no s’inclina

Més enllà d’aquest lloc d’ira i llàgrimes
És inminent l’Horror de l’hombre
I no obstant això l’amenaça dels anys
Em troba i em trobarà sense por

No importa com d’estreta sigui la porta
Quan carregada de càstigs la sentència
Sóc l’amo del meu destí:
Sóc el capità de la meva ànima.

"Invictus" , de William Ernest Henley.