Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

miércoles, 30 de noviembre de 2016

Planícia, a favor del BTT. Audiència Publica del Consell de Mallorca

El proper 19 de desembre de 18:30 a 20:30  al centre Flassaders de palma es celebrarà l’Audiència Publica del consell de Mallorca.
 L’audiència publica es un acte que permet a la ciutadania expressar la seva opinió i fer suggeriments o propostes sobre temes que els interessen.

Des de Sectamtb, hem pensat acudir-hi per demanar que el BTT no sigui l’etern oblidat i que es prenguin mesures per poder passar amb bici per el camí nou de Planícia.  

Ajuda’ns i dóna’ns suport signat el nostre manifest i si podeu venir a la Audiència millor que millor.  




MANIFEST.

A Mallorca encara existeixen indrets plens d’autenticitat, paisatges inalterats que mantenen la seva essència i que es poden recórrer tranquilament pels camins rurals que romanen sense asfaltar.
Una de les millors maneres per conèixer aquests meravellosos paisatges es amb una bicicleta tot terreny. Esport i natura es donen la ma en aquesta practica que permet conèixer des dels magnífics camps de blat del pla,les vinyes del Raiguer, les marines de llevant i com no de la serra de  Tramuntana.

Malgrat  el ciclisme en BTT per tot arreu es considerat ,  a Mallorca, ara per ara, cap administració ,llevat d’iniciatives molts puntuals com podria ser l’exitosa i conflictiva via verda, s’ha plantejat  el seu reconeixement.
Així les coses, el camp a poc a poc es va urbanitzant i els antics camins s’asfalten per anar convertint tota l’illa en una gran urbanització residencial.
Mentre, les administracions nomes es preocupen en potenciar el ciclisme de carretera ja que es un producte turístic que ha resultat molt rentable oblidant el ciclisme de muntanya. El Consell de Mallorca promou rutes senderistes que discriminen als ciclistes i als cavalls, sense procurar alternatives per aquests col·lectius amb un tarannà ben diferent al que pugui tenir el d’Eivissa  o el Consell de Menorca amb el camí de cavalls .

Per acabar darrerament s’han produït algunes prohibicions de circular amb BTT, segons el nostre parer molt arbitraries  com la de resultes del litigi per la titularitat dels camins públics de Planícia.
Desprès d’anys de defensa Numantina per part de l’Ajuntament de Banyalbufar, la sentencia declara que en el camí nou de Planícia, una gran pista per on transiten fins i tot camions de gran tonatge, el dret de  pas públic es nomes per a vianants, desestimant la petició de l’Ajuntament que ho sol·licitava com a camí de carro. Considerant que un camí de carro es un camí per on hi passen vehicles amb rodes i les bicicletes tenen rodes, la jutja entén que el transit en bicicleta està prohibit.
Tot i tenir que acceptar però no compartir aquesta interpretació de la sentencia que duta al absurd també prohibiria el pas amb cadira de rodes, la sentencia també deixa clar que el camí nou de Planícia es  de tots els Propietaris i  per tant la finca de Planícia també ho es. Com que aquesta finca es del Govern de les Illes Balears ( Conselleria de Mediambient ) entenem que el Govern podria autoritzar el pas de gent amb bici fins la seva Propietat.


Així demanem:

 1.- Que el Consell mitjançant acord de ple, si s’escau,  sol·liciti al Govern de les Illes Balears com a propietari de la finca de Planicia a  que autoritzi l’accés fins la seva propietat  als que hi vulguin anar amb bicicleta.

2.- Un cop aconseguida aquesta autorització, que el Consell indiqui en els rètols  que s’han instal·lat  allà,  que el Govern autoritza a passar fins a la seva propietat als usuaris amb bicicleta.

Per  altre banda també demanem

3- Que es prenguin mesures per evitar l’asfaltat indiscriminat de camins que estan urbanitzant i transformant tot el sol rústic.


4.- Que mitjançant els  instruments de planejament es disseny una xarxa de camins  de terra i vies verdes  que permetin recorre tota l’illa a peu, a cavall o amb bicicleta indistintament i permeti donar a conèixer la nostra riquesa paisatgística i patrimonial que encara es conserva.  

jueves, 24 de noviembre de 2016

Dissabte 19 de novembre. Sa Costera (en petit comité)


Es va equivocar de data, però tal com va predir l’adiví Mapes, aquest dissabte es va produïr l’anunciada baixa participació: quatre en primera instància, tres al final. Per altra banda, ben bé, aquesta crónica podria ser un parte mèdic, però ho dexarem fer no sigui cosa que s’ens aferri el mal ull.


Per tant, ens trobam a les vuit en Fran, Biel, Jeroni i Torné i partim via Passatemps i Raixa cap el coll de Sóller. Com que enguany les obres afecten als túnels descartam l’opció “via” directa i ens empassam tot el coll per asfalt, això si, a bon ritme, deixant i tot de roda els globers de ruta. Amb ritme i cadència travessam el caòtic traçat de carrers de Sóller fins que podem agafar el cami de s’Ermita. Llavors, continuam cap amunt per ses Moncades per la pista que ens du cap  el mirador de ses barques. Així, a ritme lleuger, començam a baixar cap a Bàlitx (Balis daval, segons en Fran). A un moment donat, cercant no sé quina dresera, em fico per la que no toca, arrossegant tot el grup, el grupet més bé, pel caminet empedrat que tot i que és interessant, té cualque punt poc ciclable. 


Arribam així a les portes de Bàlitx, amb en Fran ben content, en Biel amb ganes de renyar, i en Jeroni carregat de positivisme. En aquest punt, el potro de Salamanca ens deixa ja que se li acaba el permís del dissabte. Nosaltres enfilam cap el collot de Biniamar, que només mirar-ho ja impressiona lo seu. Bastant circulació trobam avui, no de bicicletes si no de cavalls, cosa que ens dificulta la concentració, tan necessària per fer aquesta pujada sense posar peu. No obstant, el ferm està molt bé, llevat de qualque tram on hi ha que filar molt prim. 


Un cop coronat el coll, ens disposam a berenar, moment en que tots els cavallistes ens passen davant. Quan reprenem la marxa anam pensant on ens trobarem el grup i si hem fet bé deixant que es posassin per davant. Topam amb ells al tram de les curvetes empedrades, on ja veim que no els podrem passar ja que són vint-i-cinc i el camí no dóna per passar pel costat, a més ens adverteixen de que hi ha cavalls que foten potades. Tanta sort que un poc abans del desviament cap a sa Fàbrica d’electricitat fan mitja volta i a partir d’aquí ja ens queda el camí tot per nosaltres ja que no trobam ningú més. Sempre que venim a sa costera recordam l’etern debat sobre el sentit idoni per fer aquesta excursió, que si de Bàlitx cap a Tuent o s’enrevés. Per qualquns de nosaltres està claríssim que el bo es sentit a Tuent, ja que és ciclable quasi al cent per cent, però bé, això si només tenim en compte aquest tram. Si parlam de l’excursió completa, al millor si que a s’en revés, via son Marroig, Monnàber i Binis és més autèntica. 


Com que som pocs i ben avinguts, no hi ha entrebancs i el ritme és continu i fluid. A la baixada cap a la cala trobam un cabritet mort just enmig del camí,i, demanant-li disculpes, li passam per damunt, ja que suposam que no notarà gaire que li estam trepijant les potes. Després de la diversió de sa costera, toca la dura realitat que és remuntar el coll de sant Llorenç i després el dels Reis. L’estratègia que seguim és dividir-nos en tres grups adaptats als diferents ritmes, per tant tres grups de un ¿?.  


Tot i que la idea inicial era anar cap a Cúber i baixar per la tuberia i Solleric, trobam que ja n’hi ha prou i a més tenim pendent prendre el cafè, o sigui que enfilam cap a sa Bataia o farem l’ansiat avituallament. A l’hora de partir fa un bon fred, tanta sort que el camí vell de Llluc, tot i que és baixada, ens fa entrar en calor ràpidament. Un cop a Caimari, on topam amb sa fira de s’oliva, tiram cap a Mancor i després cap a Lloseta. Aquí, en Jeroni, anuncia el seu fi de ruta i agafa el tren, i és que ja es nota la pallissa que ens ha donat l’exigent ruta d’avui.  En Biel i en Torné, aprofitam el vent a favor (si no fos així, també hauríem fet el mateix que en Jeroni) per seguir rodant fins a Palma via raiguer, sa bomba y caülls. 
En total, sis hores i quart de bicicleta, 116 km, 2320 de desnivell i 18,6 de mitja.

FOTOS COSTERA novembre 2016 

lunes, 14 de noviembre de 2016

Dissabte 12 novembre. Capdellà, Camí Cecilio, Sa Campaneta


Etapa improvisada la d’aquest dissabte ja que tornàvem quedar orfes de director. Entre tots, no vàrem ser capaços de enllestir una ruta,  tot i que hi havia algunes idees. Els únics en banyar-se el cul foren en Jeroni i en Rol, i a partir del que proposaven anàrem fent. Des de Lleó, l’ull que tot ho veu ens vigilava, això si, cagat de fred.
Així, un grup de dotze ens reunim al cantó de cada dissabte, Rol, Jeroni, Antón, Vp, Pere, BIel, Miqui, LLerard, Sergi, Fran, Bordoy, y el que escriu dois.  “Els dotze del patíbul”, però sense en lee marvin ni en charles bronson i sense cap intenció d’assaltar cap fortalesa nazi, només la base general asensio. 


Quan partim, l’únic que tenim clar és que volem berenar a Capdellà, i cap allà tiram. Com que hi ha caça intentam no topar-hi i decidim pujar cap el coll de sa Creu per la pista militar de santa Eulàlia i després pel tallafoc per sortir a la carretera. D’aquesta manera no ens ficam dins el vedat, i com diu en Fran, millor els militars que només disparen una vegada. Mentre pujam el bèstia pendent podem apreciar les grans qualitats de les noves scott d’en Gerard i Vp a l’esquena, i es pot dir que en aqueixa posició pujen molt bé. Són bicis molt lleugeres, igual que com et queda la cartera. Baixam es coll des Vent ( és així com es diu, Kapax?) per la destruïda trialera cap a Valldurgent. D’aquí hi sortim per la subestació elèctrica, i a la carretera ens juntam amb en Gerard i Sergi que han baixat per carretera.



Ara, per Son Boronat anem cap a Calvià i son Pillo, sortint a la carretereta que ens du cap es Capdellà. Com que anam sobrats de temps, i hem citat a n’Andrew a les deu i mitja al berenar, decidim enredar un poc agafant el torrent des galatzó fins son Claret on feim tornada enrera pels camins marcarts, en aquest cas triam el blau. Arribam puntuals al bar Nou, cosa que no fa n’Andriu que ens dóna plantó. Un cop panxa plena, reprenem la marxa, ara ja sense en MiquelB ni en Fran, que té un dinar amb els sogres d’en Bordoy, i viceversa. Enfilam cap la finca des Galatzó i després per la pista cap es Ratxo, on enllaçam amb es camí d’en Secilio. Quin bon lloc aquest, llàstima que no hi quedi ni un sol arbre.


Sortim cap a son Net, i a l’hora d’enfilar cap el camí de na fullana ( a veure quan li canviam el nom!), abandonen el grup en Gereard, Segi, Antón,Rol, i Miqui que evita d’aquesta manera un posible moment h.l.p.  Els cinq que quedam ens aferram a les costes que van cap el camí del puig des Galatzó, per després agafar a la dreta cap a son fortesa. Ens havia advertit en Miqui  que per aquí trobariem la pujada cap al coll d’Estallencs molt bruta de pedra, però un cop allà ho trobam més o manco com sempre. Ens reagrupam al creuer i seguim cap a sa Campaneta. Un cop a n’es Grau, baixam per carretera cap a sa Granja, baixada on en Biel s’encarrega de posar-li ritme. Ens ficam dins la finca, passam per sa font de sa Turbina i cap a son Tries. Aquí n’Vp, emocionat amb la nova montura, s’atreveix i tot amb els escalons que van a la font. 


Passam per l’area recreativa que ja està a tot rendiment ( aprofitam per mirar per allà si hi ha qualque volkswagen verda amb un tio amb un xandall cutre i les sabates rompudes  ) i enfilam el darrer tram via son malferit, des d’on salvarem un desnivell d’uns vuit-cents metres fins establiments. Deixam n’Vp a peu de portal i els quatre que quedam, Biel, Jeroni, Pete i Torné anem al ferreret perquè ens segellin el visat i de rebot, ja que som allà ens prenim un jarrete.
Total, 66 km. I 1524 de desnivell.


FOTOS CAPDELLA CAMI CECILIO

lunes, 7 de noviembre de 2016

Dissabte 5 de novembre. Mola de Planícia


Divendres horabaixa, en el moment d’anunciar la ruta del dissabte, la màxima autoritat sectària sentenciava una baixa participació. Per lo vist, ara, a part de tots els poders que té, també té el de la vidència, o s’ha comprat una bolla de vidre, no ho sabem. L’assumpte, com deia en Fran, pintava a poques ganes, o en paraules del professional a depressió post viatge. La cosa és que no va ser per tant, a més hi havia anunciada l’assitència d’en Joanbike. Així, ens juntàrem una desena, inclòs en Sergi “quart de volta”, si, el que sentiu, ara ja no arriba ni a mitja. Grans absències també, com la d’en Jeroni, constipé, la d'en Miqui, enfeinat, la del mediàtic Gerard, o n’Andreuet que té malet, entre altres.  Haviem doncs, d’anar a Planícia, amb la particularitat de que berenariem prest i aprop, a Esporles on esperariem en Pere.


Partim idó, des d’on sempre, Joan, Biel, Rol, Vp, Mapes, Pedro, Bordoy, Sergi, Fran i aquest humil servidor. Ens dirigim pel camí de costum cap a les grans altituds de son Malferit, aquest gran filó que alguns tenen la sort de tenir a prop. Baixam cap Esporles pel relliscós empedrat cap el cami vell de ses ermites. Un cop al poble, com que encara és prest, anem a fer la pestosa pujada de ses ermites.


Aquí, a punt de començar la pujada, ens atura el pas un energumen que està arreglant un cotxe devora una barraca, i que, cridant ens prohibeix el pas, cosa que en un primer moment ens intimida. No obstant, com que som caperruts i com que el personatge en si no té pinta ni de senyor ni de propietari, si no més bé de tot el contrari, ens apropam per intentar-lo convèncer i que ens deixi passar per les bones. Tampoc crec que, si haguéssim passat d’ell, hagués partir cap amunt darrere de nosaltres. Després d’un estira i afluixa, aconseguim calmar-lo, no sense haver d’aguantar que un tipo que está omplint de deixalles i olis el camp ens digui que deixam brutor per tot.  Donam les gràcies hipòcritament al delinqüent mediambiental i enfilam la curta però dura pujada que alguns encara no conéixen. Llavors, passada la pared, feim la baixada que ens torna dur al poble.


Com que avui es veu que no és el nostre dia, al cambrer del bar del passeig tampoc li fa ganes que hi berenem allà, i ho feim a una travessia, a un baret camuflat amb una perruqueria. Mentre esperam, arriba en Pere, l’home del moment, l’home a qui una victòria d’etapa a Lluc el va llançar a la fama ( diuen les males llengües que hi ha qui encara no ho ha superat). Berenar extrany el que ens donen: bocata minvant mixto amb orenga i enciam.


Reprenem la marxa, ara ja sense en Sergi, cap el camí des Correu. Aquí, ens deixen en Fran, que no està gaire fi, i en Pedro que ja en té prou. Salvam en Biel, cop piu, que també té ganes de partir.  Coses de la ressaca post pirineu. Després agafam la variant del camí bord que passa per la pedrera abandonada. Llavors, començam la pujada, cadasqú al seu ritme, cap a la mola, pujada que no feim totalment ja que volem baixar cap a son balaguer, la valenta aposta del dia.  Agafam, idò, el camuflat desviament que es converteix amb una complicada trialera que en Rol s’encarrega de domesticar. La resta feim el que podem. Ens reagrupam al moment de ficar-nos dins la blindada finca per passar-hi de forma compacta. A l’hora de sortir, com era d’esperar, ens trobam amb la barrera de fortalesa que passam amb certes feines.


Ara, baixada per la pista gravel fins la carretera des grau. Pujam un poquet fins que arribam a cas metge de les faves, però pareix que avui no passa consulta. Així que anam a lo nostre i enfilam cap es pouet i sobremunt. Com diu en Biel, quan ets aquí pareix que ja està fet, però en realitat, encara n’hi ha per quasi una hora per arribar.  Després baixam per Bunyolí, i ho feim de forma variada, uns per la pista, uns combinant trialera i pista, i altres tot per trialera, arribant després a la conclusió de que la primera opció,  en aquests moments, és la millor. 
Finalitzam, com era d’esperar, al Ferreret, llevat d’en Pere que, a més, s'ha convertit en un experte en cuina oriental i ha d’anar a fer el dinar.  Total, una seixantena de quilòmetres i uns feinosos 1500 de desnivell.