Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

martes, 30 de septiembre de 2014

Vuelta al Montseny 360º


Con un poco de retraso, lanzo la crónica de este miniviaje de un día por el hermoso parque natural del Montseny.
Durante el mes de agosto dispuse de algunos días libres de mis deberes familiares y se me ocurrió hacer una vuelta en mtb por Formentera, ya estaba mirando billetes y tracks cuando Miguel me desanimó de la idea, en estas fechas habría mucha gente y mucho calor y me sugirió me acercase por Barco a Barcelona y me fuese a la zona del  Montseny que está a menos de una hora de tren. Así que dicho y hecho, planifico viaje y de los diferentes tracks que veo en wickiloc, de entre todos ellos, veo uno particularmente interesante  que es por el que trascurre una carrera de mtb llamada “Montseny 360º”, me viene perfecto ya que es circular y da toda la vuelta al parque natural.

Parto en barco el Viernes 8 de Agosto y llego a Barcelona a las 20:00, sin demora voy hacia Barcelona Sans para coger el cercanías hasta la estación de Palautordera ( la más cercana al Montseny). Una vez allí,  me toca hacer un par de kilómetros nocturnos (llevaba foco y luz trasera) hasta llegar al pueblo de Santa María de Palautordera, donde tenía contratado el alojamiento en el  Hostal Turo d´l home (30 euros). Cena de vedella catalana con patatas fritas (9 euros) y a las cama que mañana toca un día duro.


La vuelta se hace el Sábado 9 de Agosto. En el hostal no sirven el desayuno hasta las 8:00 por lo que no puedo salir todo lo pronto que quiero, en compensación puedo dejar la mochila con toda la ropa y enseres para recogerla a la vuelta, asi que parto ligero con el  único peso del Camelback bien cargado de agua.
Los primeros kilómetros son de aburrida carretera con ligera subida, pero como son las primeras pedaladas del día todo fluye, al poco me pasa un rutero  y me propongo seguir su estela durante algunos kilómetros, progresivamente voy subiendo la media y las pulsaciones,  y no tardo en darme cuenta de que no es una buena rueda, tiene tipo de libélula, y tras un par de kilómetros lo dejo marchar. 


Tras unos 10 Km de ingrato asfalto, me aproximo al track de 360º, me entra el ansia de abandonar la carretera y cojo el primer desvío que me lleva por un camino que según el mapa del gps enlaza con el track, pero, tras un dos o tres de kilómetros de subida por tierra … sorpresa!. Llego a una casa particular que tiene un  camino sin salida. Primer gazapo del días y eso que todavía  no he empezado el track. Tengo dos opciones, la opción A, volver atrás y coger el camino correcto, o  la opción B, tirarme montaña abajo con cierta verticalidad, hacer campo a través con la bici a cuestas,  con la esperanza de enlazar con la pista. Los que me conozcáis un poco sabéis que escogí la opción B. En esta ocasión salió bien, no había mucha distancia de pateo y guiado por las voces de unos niños que jugaban en un río cercano llegue bastante más rápido, que si hubiera vuelto sobre mis pasos.
Respiro aliviado al encontrar el track, y al poco me encuentro con una una fuente, aprovecho para rellenar el camelback para ir a tope de agua, (no se cuantas fuentes más me encontraré por el camino) y continuo la marcha.


 Con la tranquilidad de seguir la ruta marcada en el gps,  el asfalto roto va dando paso a pistas de tierra que transcurren entre bosques de hayas húmedos y frondosos,  cargados de helechos y atravesados por innumerables riachuelos.  La  altura de los árboles y su espesura hace que vaya  cobijado por su sombra, haciendo que un día del caluroso Agosto se convierta en un día fresco con maravilloso aire acondicionado natural.




 La pista sube y sube y me encuentro algunas rampas de cierto desnivel, pero como las piernas van nuevas subo sin  muchos problemas.  Hay un momento en el que se vuelve de forma fugaz a tocar la carretera para luego continuar por pista de tierra, y es cuando me doy cuenta que los tracks no son perfectos. El camino que me marca el gps para salir de la carretera pasa por una casa privada donde hay un enorme perro que no para de ladrar. Vuelvo adelante y atrás buscando un camino  alternativo, pero nada, con el alboroto salen los dueños de la casa y me dicen que por ahí no pasa ningún camino que vaya un poco más adelante y coja el camino hacia el cementerio, y así lo hago, aunque algo dubitativo, tampoco me quedan más opciones. Afortunadamente veo en el gps que puedo enlazar con el track y vuelvo a encontrarme en el “buen camino”, que para variar sigue subiendo, y subiendo….. La dificultad técnica es mínima, las pistas son anchas y solo pone algo de picante el esquivar las numerosas ramas y piedras  esparcidas y el atravesar los pasos de agua que cruzan continuamente el camino (me imagino que hacer esta ruta en época de lluvias puede ser complicado) 




Sin más dilaciones, tras pasar por las ruinas de un antiguo monasterio, llego al mirador de Sant Marcal a 1.132 m,  tras unos tristes 24 km y un desnivel acumulado de casi 1.000 metros.

 El camino vuelve a tocar asfalto para perderse por un nuevo desvío, este bien marcado en el gps. Y por fin toca bajadita, que transcurre por una pista ancha en medio del bosque,  no se puede ir demasiado rápido ya que la pista está bastante sucia, de piedras y ramas, y porque en muchas de sus curvas hay una mezcla de barro mezclado con hojas que según por donde pases te puedes quedar enfangado y atascado, no obstante se agradece el frescor que da la velocidad y el reposo al dejar de dar pedales. Lo bueno dura poco y toca hacer otra subidita al Coll de Bordoriol, breve pero intensa en apenas 4km te comes casi 400 de desnivel. Aquí paro a comer el plátano que llevaba, y visito el punto de información.

Reanudo la marcha con bajadas y subidas rompepiernas y con un agujero en el estómago (el plátano ha despertado a la bestia, que empieza a rugir con fuerza). Empiezo a tener prisa, y las prisas son malas consejeras, hay que ir muy atento al track ya que en numerosas ocasiones sale de la pista principal y coge pequeños desvíos, que en algunas ocasiones me salto y luego tengo que retroceder, con el consiguiente gasto de energía. Vuelvo a repostar agua cerca ya de Viladrau (supongo que será buena), y es cuando me encuentro al único ciclista de mtb en toda la ruta, nos saludamos tímidamente y cada uno sigue su camino.

 Llego al punto del track que toca brevemente la carretera  Seva- Viladrau, y es aquí cuando tras unos 50 km, y con casi 2.000 m de desnivel, el estómago y el reloj (son las 2:20) me dicen que me aferre al asfalto y que recorte. Dicho y hecho, tras 7 km cómodos de carretera llego a Seva y paro en el primer lugar que veo. Les digo que tengo prisa y me recomiendan el menú festivo, son 25 euros pero  está estupendo, salmorejo, canelones y lubina, aderezados con cocacola, café y sorbete de limón. 


Me da suficiente gas para retomar la ruta, que se plantea dura con 10 km de subida nada más empezar, son las 15:30, el sol brilla implacable, y el aire acondicionado del bosque ha dejado de funcionar. En esta parte del parque natural, la vegetación cambia completamente. Los frondosos bosques de hayas  se transforman en pequeños pinares y encinares, que apenas dan sombra al camino.




 Con muchos grados de temperatura en el motor, paso por el Brull y puedo disfrutar de la vista de su ermita, y continuo por duras rampas donde según voy ganando altura, las pizarras empiezan a embaldosar el camino. Las vistas empiezan a ser espectaculares y me aproximo a los 1.333 metros el punto más alto del camino.


 El calor empieza a hacerme mella cuando encuentro una maravillosa fuente con agua fresquita donde aparte de reponer agua, me remojo la cabeza y las piernas para enfriar el motor. 



Continúo la subida por tramos más técnicos e interesantes de la ruta, que hacen que te concentres y te esfuerces para intentar no hacer pie. A pesar de la dureza, la dificultad me hace estar entretenido y consigo subirlo todo montado, solo se me escapa un pie en uno de los pasos.  Tras hacer “cumbre” y llegar al punto más alto del recorrido puedo disfrutar de las vistas.




 Sigo avanzando con una ligera hasta llegar al Collformic, donde viene un sube y baja rompepiernas, donde apenas se pierde altura, es en este tramo donde me encuentro una mayor número de excursionistas, asi que voy tranquilo y saludando en las bajadas para no sobresaltarlos.




Ya van cerca de 85km cuando viene el tobogán de la ruta, una bajada de  más de 10km, por pista ancha y con buen firme de tierra. Es perfecto para terminar la etapa, sin arriesgar miro de reojo el velocímetro y me meto en los 40km/h, sin arriesgar “volando voy , volando vengo, por el camino yo me entretengo..” me pongo a cantar mientras disfruto y pienso “ Estas bajadas tan largas no las tenemos en Mallorca”.


 Al final todo lo bueno se acaba y llego a un camping llamado “les piscines” donde toca subir cuestas de duro asfalto que cogen a las piernas desprevenidas, afortunadamente  el castigo termina pronto y cojo la carretera que baja  a Santa María da Palautordera, 10 kilómetros extras, pero que al ser  también de bajada se hacen llevaderos.
Por último llego al hostal recojo la mochila, y me voy a la estación de tren. Cojo el de las 19:40 y a las 20:30 estoy en Barna, me da tiempo a cenar y dar una vuelta corta por el barrio gótico y ponerme rumbo a la estación marítima donde me espera lo más duro de todo el viaje: 8 horas de barco, en butaca (no había camarotes), y sin ducharme.

110Km y 2700m desnivel

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7496816


domingo, 28 de septiembre de 2014

PER BALITX I LA FONT DE LA SENYORA. Dsbt 27 sept

A la fi ha arribat la Tardor, desprès d’uns quans arruixats les temperatures han baixat i els camins i les muntanyes estan esplèndides. Així les coses  desprès de la ronda de consultes amb uns quants membres  del sanedrin sectari  es decideix anar a Sóller.  
8:00 Cra de soller: Rol, Fran, Torner, Bigel, Pere, Jetronic i mapes partim cap a Son Rossinyol i passem per el nou centre de culte cyclingme ( veurem quant de temps dura) i enfilem cap a Passatemps  i Raixa. En arribar a can Penasso arreplegam en yerar i de bon rotllo pujem tot el coll, es veu que avui no hi havia “libelulas”.  Comanem bocatas en es forn i tal com el pujarem el davallem, de bon rotllo i sense kamikazes de la velocitat. En arribar a la boca nord del tunel agafem el cami de ciutat i aixi ens evitam tant d’asfalt. Així arribem ben prest a la Plaça del tren a on ja ens tenen el berenar preparat per tant en un moment estem llests de feines. Partim i en arribar al semàfor que han posat darrera l’església aquest narrador se n’adona que s`’ha deixat el Camel back , aixi que torna enrrera amb en torner.
No han passat ni cinc minuts i el camel ja no hi es, demanam al forn, a la oficina d’informacio i fins i tot al punt de la policia i ningu en sap res. Està clar que el que l’ha agafat a fugit a tota pressa. Tanmateix a dintre no hi havia ni la cartera ni el mobil, i segur que les eines, la bomba d’inflar  poc servici li faran com a molt el meu vell impermeable  tune, que  li tenia un cert apreci sentimental. “C’est la vie”. Continuem la marxa una mica mes lleugers i comencem la pujada del camí dels marroigs fins a monaber a on posem el mode silenci per no tenir problemes. En arribar a la carretera prenem per avall cap a la comuna de Fornalutx. Un poquet de pujada i contemplem una de les millors vistes de la vall, si mes no poc frecuent, davallem per la pista de l’alzinar i despres d’un altre trosset de carretera enfilem cap els camins de Balitx. En arribar a la pista principal ens acomiadem d’en Jetroni que te un dinar i ha d’estar prest a ciutat. 
Continuem la marxa cap a balitx d’en mig. Aquí teníem que desviar-nos cap el cami que ens du cap el salt, però amb les preses, voltem pel primer camí que ens surt a l’esquerra. Aviat ens adonem que el camí està en molt mal estat, tot i així continuem i un poc a les males aconseguim arribar al collet  i agafar  el bon camí.  Baixada pedregosa fins a la font a on ens adonem de que el vell tractor abandonat ha desaparegut. Agafem un poc d’aigua i tirem cap es bernats i la cra de sa figuera. Allà ens desviem pel camí des coll d’en Borrassar. La veritat es que costa anar fins a Sóller, però un cop hi ets, val la pena, es un petit paradís pel mtb.
Arribem a la rodona del port i per culpa del túnel del port aquest narrador no troba l’entrada de la pujada cap el coll d’en bleda, així que ens anem fins en Repic a on tal com ens temíem  per culpa de la demolició de l’antic hotel Rocamar l’accés està tallat. Tot i això , un s’alegra de que a la fi aquesta “mole” haguí  anat a terra, han estat molts d’anys de feina per aconseguir-ho. Tornam enrere i ara si que trobem el bon camí. 
Iniciem la pujada en que ja molts comencem a notar els kilòmetres i com que encara ens queda una bona pallissa, alguns anem reservant i no ens esforcem amb intentar pujar les dures trialeres. Arribats al coll creuem la carretera i continuem la pujada cap a can prohom  i en arribar a l’era se’ns planteja el dilema, continuem segons la proposta inicial cap a la font de la senyora o tirem pel cami del rost. Els frissadors volien anar per l’opció immediata, però en gerard que ara està poderós, insisteix en seguir el pla establert.
Com que el senyor torner, que es el que esta en ple inici de temporada no hi posa “emperons” passem la barrera i continuem la pujada. De nou un se n’adona de que si no fos pels problemes de pas, aquesta illa nostre, seria un lloc magnífic pel mtb. La pista puja còmode primer per l’olivar i desprès per l’alzinar, fins que arribem a l’inquietant  coll de caçadors posat al damunt del camí, que sembla com una portalada  de control d’accés a un indret prohibit. Un no sap si per allà sortiran orcos o el coronel Kurtz, ni uns ni els altres, allà regne la pau i el silenci, així que continuem aquest pic pel camí correcte, ja que no tenim en joan, tirant a pressa i corrensos, com la darrera vegada que anàrem per allà.

Acabem de pujar i iniciem la davallada ja d’una tirada amb algun que altre “despiste” fins a Deia. Com no podia ser d’altre manera ens aturem al forn i recuperem forces mentre en fran decideix partir sense aturar. Ben abeurats comencem la pujada de sa “ predina” ( com diria en micot) a on cada un puja una mica al seu ritme, en yerar per davant i en torner i aquest narrador que l’acompanyava tancant la processo.
A Valldemossa ens botem el tirany de la cartoixa i en rol parteix també ja escapat cap a Palma mentra la resta ens desviem cap a son Sauvat, que tal com tothom sap, necessita una bona repassada, ja que entre les pedres dels esbaldrecs i les mates es batant intransitable. Estret i carretera per avall fins a s’esglaieta aon ens deixa en gerard i en Pere, aixi els tres supervivents tornem a ciutat per el cami de la real, amb 100 km i 2100 mt de desnivell. Molt bona volta, dura però guapa.


sábado, 20 de septiembre de 2014

SUPERNA. Dsbt 20 sept

No se si es l’estiu que s’allarga massa, o que teníem un grup d’escapats pel Pirineu o que ...
La qüestió es que avui es preveia molt poca assistència i a mes ames, aquest narrador per culpa de problemes a la feina estava molt poc motivat. Tot i això es proposà una volta que no s’allunyava massa  de Ciutat i complia els condicionants que ens havia demanat en Sergi, que no hi hagués pateo, ja que estrenava sabatetes noves.
8,00 benzinera de la cra de Soller : fran, rol, jetroni, torner, miky, jonanda, mapes i un autoconvidat que sempre es benvingut, es bini. En malqueda no ha aparegut.  Partim cap a Bunyoli a on com era d'esperar els homes racings posen ritme i desapareixen. Arribem al portell de dalt a on ens recuperem una mica i mentre en JonAnda ens conta que, ara per ara, no nota els efectes de la càmera hiperbàrica en torner va ajustant la seva nova muntura, ara que també ja ha abandonat el mon de les 26.
Partim de nou i mes costa per amunt, però aquesta vegada ja a un ritme mes de grup. Arribats a les antenes comença la diversió pel pedregam  inicial del camí amb els típics incidents: una passada d'en fran a en Jonanader que es queixa, tot i que no li tira cap bidó, un “despiste” d’en Jetroni que tomba per un altre brancal, etc. Passades les 4 corbes a on un sempre recorda la nata que es va pegar en Miky intentant fer els tiranys que les adreça   en aquells temps en que en Cecilio i en Joan entonaven el “vamos Miky” i aquest es tirava per tot.
Per sort aquest sempre ha sabut caure be i no li passa mai  res. Tal com havíem previst abans de l’aljub  i desprès d’un moment d’incertesa tombem cap a son Noguera a on entrem al petit laberint de camins  a on aquest narrador es despista una mica, cosa que estranya a n’es bini, però es que un, ja comença  a tenir oblits.  Entrem a Superna a on ens ho passem “pipa” pels caminois per dins l’alzinar i les arboceres fins que passem al olivar i desprès d’un poc de pujada entrem a sa granja. Passada la font de sa turbina (o com es digui) ens dirigim cap a son tries per de nou gaudir de les “sendas”  a on en rol fa de les seves i arribem  al safareig de Bellavista. Tal com en Joan ens havia informat,  l’estan netejant i es veu que volen  tancar la zona amb reixeta.  Tot i això, si nomes tanquen el boci del safareig possiblement sigui fàcil habilitar un nou pas cap el camí des correu. Baixem les escales  de darrera l’església i arribem a Esporles, punt a on volíem anar a berenar, ja que mai ens aturem allà. La veritat es que els llonguets del esportius son bons, però son “lentos que te cagas”.
Gracies a Deu avui no teníem pressa ni massa partiguera així que esperem estoicament primer que ens demanin, desprès que ens ho duguin i desprès que ens ho cobrin. Reiniciem la marxa que també era el inici del retorn però com que era molt prest fem una mica de voltera  i ens anem acostant cap a Bunyola per acompanyar es bini fins el seu territori. Així primer pugem pel camí vell de s’ermita per anar cap a son malferit i Sarrià a on en jon anda i en fran ens abandonen al igual que en jeroni en arribar en es muntant.
Ja nomes 4 bikers encarem els darrers kilòmetres per son maiol, uib, passatemps, palmanyola, es rafalot i ses veles. En arribar al camí de muntanya ens acomiadem des Bini i ja a ritme d’amics tornem a Ciutat per son Macià i una petita “turne” pel polígon de son castelló  proposta del senyor Torner. Com últimament es habitual ens aturem a fer unes cerveses i a comentar les jugades.

Volta de transició i de reincorporació dels que han estat aturats durant l’estiu.  65 km i 1100 mt de desnivell. 
  

lunes, 15 de septiembre de 2014

LA CAMPANETA. Dsbt 13 sep

Aquest dies al migdia entre becada i becada, un va sentint els noms del ports mítics de “la vuelta”  i arriba a la conclusió de que el nom d’una bona pujada ha de començar amb “la”,  (la camperona, la farrapona, la cobertoria, la colladona... ) així avui hem decidit fer  “la campaneta”.
8.00 a on sempre 8 sectaris, tots de la vella escola: yerar, bigel, pere, vp, tibu,miky, joan i mapes partim cap a la carretera de Puigpunyent. En arribar al desvio de Calvià s’ens incorpora en Rol alias “copon” . Iniciem la pujada primer per asfalt i després per els nous camins que ja hem incorporat en el nostre repertori. Baixem fins la torrentera i comencem la pujada pels  divertits i durs tiranys que ens deixen ja al coll. Una mica d’asfalt fins  a son Boronat i pista polsegosa fins arribar a la carretera de Palmanova. En el coll dels cucons tombem pels caminois que van a son bugadelles i tal com sospitava aquest narrador, ens trobem amb el que ens temíem.
Una bona reixa ha tancat el camí, com que no era moment d’estudiar possibles alternatives, botem com podem i sortim avall també per un nou portell que en aquest cas estava amb les barreres obertes. Creuen el polígon i la pantera rosa i ens fiquem en el torrent de santa Ponça a on en tibu ha fet la seva segona “tiburonada”. La primera havia estat pujant pels tiranys del coll des tords a on desprès de fer un dels seus atacs ha pres cap el camí incorrecte mentre les seves  suposades víctimes continuaven tranquil·lament pel tirany correcte. La segona  l’hi resultat una mica mes dolorosa, ja que en un nou atac dels seus ha patinat en un dels bassiots del torrent, quedant tot ell i el seu mòbil  ben enfangats. En arribar en es Capdellà , ja teníem en frenando que ens esperava per berenar. Bon pa amb oli, com sempre amb els cafès inclosos i bona  tertúlia.
Ens acomiadem d’en frenando esperant que s’incorpori ja d’una vegada al grup i es deixi de “cuentos i de drons” i den Tibu que fa la seva darrera tiburonada, partint a mitja volta. Quan anem a partir, “copon” en rol se n’adona que la mateixa roda que ens va enredar durant la mini sortida del dimarts, torna a estar foradada. Nova càmera i partim cap el camí de Galatzó que l’abandonem per anar a cercar els caminois de son Claret. Per un error, ens fiquem abans d’hora en els caminois que han senyalitzat els nous propietaris de l’hotel  i fem una bona volta pels rostois d’aquesta finca. No se molt be com acabarà això, però ara per ara, es el millor que ens podia passar. Les cases s’han rehabilitat i els camps de la finca en lloc de convertir-se en un camp de Golf com volia fer el seu antic propietari, el nostre estimat maties khun, estan ben cuidats amb caminois per on es pot passejar tranquil·lament. 
Entrem a Galatzo i “copon” la punyetera roda torna a estar foradada i ara a mes ames la rosca per poder desfer la roda està tan gastada que no hi ha manera de treure-la , així que decidim posar parche a la càmera. Així en anar a inflar en Rol se n’adona que s’ha deixat la bomba en es Capdellà “copon, copon, copon” repara, infla i ens abandona flastomant.
La resta baix un sol de justícia i una calor insuportable tirem cap es Ratxo. En arribar a la barrera de la finca, justament està oberta, així que no ens aturem i iniciem la dura pujada, a on en Bigel amb la seva nova muntura fa un cero, mentre els altres anem agonitzant baix la calor. Gracies a Deu ens aturem un moment a la roca d’en cecilio a on ens fem la foto habitual i la sang pot tornar a circular una mica pel cervell . 
Sortim de la solana i ens fiquem dins l’alzinar  de son Net i per els vials de la urbanització entrem ja a Muntanya. Avui les falgueres i la molsa del camí pareixien mes seques que mai. En arribar a les cases en aturem un moment i podem sentir el renou dels  motors de cotxes del ralli que estan fent en es grau.
Ja tenim  l’excusa perfecta per abandonar, ja que en arribar al coll no podrem continuar per la carretera, així que tirem cap avall, directes cap a son Forteça,  a on per sort, no ens trobem a ningú i no tenim que discutir el que tots  sabem, que aquest es un camí públic i que el propietari de la finca per molta ràbia que li faci  NO  ens pot prohibir el pas. Ja sense mes entrebancs que el de la rodeta del canvi d’aquest narrador que torna a estar gastada i escup la cadena, arribem a Ciutat. Com ja es  habitual ens aturem en es ferreret a prendre unes bones cerveses. De nou el cap se’ns emboteix i aquesta vegada no es per el sol. 72 km i 1100 mt de desnivell.


sábado, 6 de septiembre de 2014

COMUNA/CAS SECRETARI Dsbt 6 Sept

“Crónica de una muerte anunciada”
No se que passa, però quan quedem per berenar a Alaró i desprès toca pujar de nou cap on sigui, sempre es produeix una gran desbandada, es veu que allà la gravetat es mes forta . Si en això li afegim, un recorregut massa ambiciós,  la calor, el principi de temporada  i l’efecte tibu. Estava clar  que avui no acompliríem  els objectius.
8,00 a on sempre: Rol, vp, pere, jetroni, bigel, miky i mapes partim cap a la comuna pels camins clàssics de son macià , muntanya i son pizà.
En arribar al camí dels Cocons  tenien que compareixer els del Raiguer, però tal com hem dit, avui entrava en joc l’efecte Tibu, es a dir, el caos. Resulta que a la seva mountain li va sortir una petita fissura i  ha tingut que enviar-la a la casa perquè  li canviin el quadre ja que està en garantia. Aixi les coses, s'ha    presentat a Binissalem amb una bici del pleistocè del mtb i a mes a mes sense berenar.   Com que els del grup sabíem  qui anava en aquell grup,   hem decidit anar tirant, tot i que això, implicava perdre l'oportunitat de veure a en yerar pujant es Cocons. Segons ens Sergi veure  com aquest amb els seus 49 tacos fa cero peus i es "es tot un espectacle de clase”.  Així mentre pensàvem si lo d’en tibu era una excusa per no pujar amb nosaltres,  hem anat tirant i  molts, suposo que sense tanta "classe" , també han coronat fent un cero. En arribar a cas Garriguer ens hem posat a esperar i a fer una mica de vida social amb el munt de gent que allà s’havia replegat.
A la fi, han arribat en yerar i en Raul. En tibu, havia comprovat que amb l’aparell que duia no podia pujar per allà. Reiniciem la marxa i anem a cercar el coll de Picó per la via mes planera i ràpida per així  poder iniciar el mes avait possible la devallada cap el coll d’honor per la “pestosa” baixada que nosaltres abans identificàvem com la dels suzukis. Fa molts, molts, molts d’anys per allà hi varem veure pujar hi aquests vehicles i per això encar la identifiquem amb aquest nom. Ara el que queda de la pista, es un tirany estret ple d’argelagues que et massacren i tonelades de pedres que el converteixen en un petit infern. Ens arrepleguem en el desvio cap a les clavegueres i a partir d'allà, comença la diverssió. 
Tot marxava  be fins que en el bocí en que el cam,i es perd una mica i augmenta el pendent, en pietro ha fet una estranya maniobra i ha sortit volant. Tot i l' espectacular  caiguda, no s’ha fet res i per tant hem continuat per avall fins es Freu. Com sempre, desprès d’una bona baixada ve una bona pujada, Aixi hem començat la penitencia anant cap el pas de s’estaló que no l’hem vist ja que a mitja pujada hem optat per continuar pel camí del comellar principal, que potser sigui menys ciclable però que  ens du via directe cap es Rafal. Travessam la pared i ja per cami fàcil ens dirigim cap a la baixada de sa bastida. A mitja baixada, l’abandonem als peus del  gran penyal per tornar a la nova pista encimentada que ens ha duit, sense mes  problemes, fins a ses Artigues.
En arribar a Alaró, ens hem trobat en tibu i n’aldo que ens esperaven davant cycling planet ja que es veu que la granja , el nostre lloc oficial d’aturada, estava tancat per vacances. La veritat es que a ningu ens feia ganes aturar-nos en un lloc com aquell, amb ciclistes guays i flipaletas en el  que fan cafes XXl i  Muffys.  Nosaltres volíem un bon pa amb oli i un cafè ben curt i amarc, aixi que decidim cercar un altre lloc. Després de  mitja hora  donant voltes per el poble hem acabat a un bar de la carretera una mica mes amunt. Tot i que el “bocata” ha estat bo, hem estat mes d’una hora allà a dins, així que en sortir ja era la una passada. Evidentment, hem tocat retirada i els del raiguer han partit carretera per avall i els palmesanos hem anat a cercar la carreterona de sa taulera per així tornar per sa bomba, es caulls i son macia. Tot i això, el que podia haver estat una tornada de bon rotllo, no se per quina estranya raó, s’ha convertit en una petita carrera encara que no teníem gens de pressa, ja que tornavem  ben d’hora. Al final per arribar a casa a una hora, mes o manco normal i almenys acomplir amb les aturades previstes, ens hem aturat al bar san vicente a fer unes bones canyetes.

65 km i 1110 mt de desnivell.