Biniorella, sbt 28 des

A vegades desprès de setmanes de preparatius i molta feina de camp es proposa una nova ruta i al final el dia de la convocatòria nomes apareixen els incondicionals de sempre. Altres vegades es proposa una ruta pensada en cinc minuts de presa i corrent i s’apunta un munt de gent.  Aquest ha estat el cas d’aquest cap de setmana en el que desprès d’una proposta anodina es presentaren 18 bikers a la cra de Sóller. La idea era arribar fins Andratx, però tal com va dir en joan , “Andratx te mal fario” i si a això li afegim sortida pel coll de sa creu, el caos estava assegurat.

8,25 primera averia sense haver sortit de palma: vp foradà. Desprès de la pertinent reparació continuarem per madre Alberta en una espècie d’estampida a on tothom va anar per on volgué o pogué. Al final, el torrentó genegós de son Suredeta en posà a tots en filera i iniciarem la pujada en la que de nou el grup es dispersà fins que ens agruparem de nou al coll. Al  iniciar la baixada, uns seguint l’estela dels habituals rol& fran, es tiraren pel camí vell de Calvià sortint per benatiga. La resta davallarem una mica per asfalt y en el km 7 tombarem a la dreta per anar a cercar els camins que nosaltres anomenem dels “santeros” ja que allà, un dia  que aquest narrador anava tot sol, es trobà amb unes espelmes enceses envoltant una estrella de cinc puntes que guardava un gall escorxat allà al mig. 

No se si van ser els esperits  que habiten per allà o la casualitat, però de nou tinguérem averia, en aquest cas el “sillin” d’en largo, que sortí volant. La reparació fou tan llarga que per anar fent temps ens anàrem dividint i subdividint en grups i al final cada un baixà colcant fins Calvià, es Capdella i sa coma al seu aire. A la fi , al inici del camí de can xina, ens agruparem tots de nou per així arribar a Andratx a on ens aturarem a berenar al primer bar que trobarem. Com era de suposar, el varem col·lapsar i tardarem una hora bona per berenar. Això si, ens sortí a bon preu :5, 5 €: mixto, cocascola i cafè ( que va ser una mica caòtic ja que ens faltava en Jeroni per comanar-los).

Com darrerament es habitual els homes racing veient que aquest ritme caòtic i desordenat no anava be per els seus “entrenos” decidiren partir cap a casa i així ens deixaren en jonanda i en sergi. La resta reiniciarem la marxa pel tirany que ens deixà prop del coll andritxol que el travessarem per començar la pujada a la serra de Biniorella, una mica l’objectiu de la volta. En fila ens ficarem pels divertits tiranys d’aquesta serraladeta  a on cada un va anar una mica al seu ritme fins que ens aturarem a baix de tot per agrupar-nos i adonar-nos que ens faltava en Raul. Despres d’una bona estona d’espera uns quants decidiren tornar a pujar per veure si el trobaven, i així va ser. Es veu que va rebre una cridada de casa i es va quedar despenjat i després es va despistar en algun desviament. Com que era ja bastant tard, els frissadors començaren a demanar per on es podien escapar, així els indicarem que el mes sensat era que continuessin amb el grup fins arribar a la carretera del port a Camp de mar. Així ho feren i a cala blanca ens acomiadarem d’en fran, en rol, en tibu i en largo.

La resta anàrem agafant els tiranys fins a camp de mar a on ens trobarem que l’ampliació de l’hotel Dorin ens ha tallat el camí de sempre cap a Paguera. Tot i això, trobarem un by pas bastant empinat que ens permeté continuar. De nou els de davant es posaren a tirar i no aturaren fins arribar a la cra de cala fornells i per tant es passaren els desviaments cap a la torre des cap Andritxol, que era un dels altres objectius de la volta. Com que era tard i ja anàvem passadissims d’horari iniciarem el retorn que el férem pels camins cap a costa de la calma, el torrent de santa Ponça i son boronat.

Com sempre que venim de la zona d’Andratx, el senyor del mazó aparegué en els seus amics habituals. Així quedá un grup de rereguarda que anava acollint els que ens quedàvem despenjats. A Valldurgent es dissolgué la companyia: en bigel, en pere, n’andreu i en felitx  tornaren a casa pel coll de sa creu i en vp,en raul, n’aldo, en miky, en lluistatu i aquest narrador anàrem pel dels tords.

84 km i 1600 mt de desnivell.

PAS LLIS, sbt 14 des

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. / Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.  / És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa, / ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses. / Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit. / I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,/sabràs el que volen dir les Ítaques. 

Lluis Llach

 Feia mesos que en yerar ens parlava d’un lloc inèdit, especial, però per arribar-hi feia falta  una gesta heroica ja que el camí estava en un lloc remot fora dels nostres recorreguts habituals. Els vells del grup el recordàvem vagament com a no accessible per les nostres naus però la insistència d’en Jason yerar i la promesa d’aquest paredis perdut recentment recuperat i habilitat  ens arrossegà a tots. L’espera per la partida de l’expedició es demorà, però a la fi s’adonaren les condicions  per el dissabte abans del solstici d’hivern.

Jàsonyerar convocà tots els herois de Grècia a acompanyar-lo en un viatge tan ple de risc com de glòria. Deu herois (argonautes) acudiren coratjosos a la crida: herculesaldo, anton,tia,vp, salvatore, jeronimus, pietro, bigel, andriu i mapes partirem cap a l’aventura i la recerca del velló d’or. Al principi la travessa fou plàcida i sense gaires incidents així passarem passatemps  i raixa amb un exhalar. De sobte  ens trobarem el gran mur que es la serra de tramuntana en un punt en que no s’obria cap pas o estret i per tant no ens quedava mes remei  que pujar fins dalt de la muntanyes , cosa que ens implicava un gran esforç i pèrdua de temps.

Hi havia una altre opció que era el perillós pas de les simplegades, de fet havíem decidit esperar al solstici d’hivern perquè sabíem que el gegant de ferro que el protegeix, sempre dorm durant unes setmanes al final de l’any. Armats de valor encenguérem les nostres llums i entrarem dins les entranyes de la muntanya. Remeu fort cridaven tots, mentre un soroll ensordidor ens envaïa i ens feia pensar que si el gegant  es despertes no el sentiríem, de sobte del sostre ens començà  a caure aigua i el terra comença a relliscar,  pareixia que en qualsevol moment algú podia caure i amb la velocitat a la que anàvem i l’inercial que dúiem difícilment ens podríem aturar   generant  una autèntic embolic allà dins. A la fi, aparegué la claror i en un moment estàvem fora en terres mes o manco segures. Aviat ens adonarem que no hi érem tots.  Durant la travessa  en Tia s’havia quedat endarrerit ja  que nomes duia un simple frontal  i s’havia  quedat a les fosques, per sort en Raul se n’adonà i el va acompanyar i junts també aconseguirem passar.

Al reiniciar la marxa vérem  que en aquest costat de la serra el temps havia canviat dràsticament, el cel estava ben encapotat i tot estava banyat. Tot i això, continuarem el nostre camí que es dirigí cap el pujol d’en banya i desprès  cap el camí de rocafort. Allà de nou els deus ens volgueren posar a prova, ja que l’empedrat pareixia una autentica pista de patinatge, cosa que fe que mes d’un s’arrossegués per terra. A la fi arribarem al poble a on berenarem plàcidament a la plaça de l’estació d’uns bocatas que prèviament aviem comanat, així que no perdérem gaire temps,  tot i que feia ganes quedar-se en aquesta espècie de Lemnos mallorquina.  

Al camí vell de Balitx, Jasonyerar notà que la seva muntura fallava, qualque cosa no anava be, i efectivament tot i dur el millor pura sang de tot el grup, la cadena que era nova de trinca s’espenyà. Aturada corresponent i reparació que resultà mes llarga  del que correspondria per aquest tipus d’averia i es que Cronos també ens volia posar a prova. Passarem per sa capelleta a on ens encomanarem a l’àngel custodi implorant-li que aquella plugina que queia no anés a mes.

Poc a poc el grups s’anà estirant i cada un puja com pogué fins que arribarem al mirador de les barques. Agrupats de nou agafarem carretera fins l’entrada de la comuna de fornalutx, a on pujarem les empinades rampes, tant pujarem que deixarem de veure la terra i apareguérem en un submón envoltat de núvols que si no era l’olimp prop si feia. Heracles aldo com que tenia presa ens abandonà allà i desaparegué entre les boires mentre la resta de la companyia ens dirigíem denou cap a les entranyes de la serra.

Curiosament quan sortirem a l’altre banda de la serra de nou aparegué el sol i així contents arribarem a la fi a la colquidia el nostre desti. Però l’entrada en aquest mon no era fàcil, així que tots amb les bicis a l’esquena pujarem el terrible morro de Cuber, que tot i que ens havien promès que seria ciclable tant de pujada com de baixada, no va ser així en la seva majoria. 

Superat el gran escull, a la fi arribarem al nostre destí i allà al mig vérem un teix que suposarem seria el roure a on  trobaríem el velló. Desprès de reparar una nova averia de no se qui arribarem al arbre assenyalat i no trobarem el que cercàvem així que continuarem la nostra ruta a estones colcant i a estones caminant fins que arribarem al famós pas llis, en el que efectivament ara han posat cadenes que ens permeteren passar-lo amb una certa seguretat.

Continuarem la nostra marxa i la fatiga començà a aparèixer ja que el camí en lloc de millorar empitjorava i  cada pujada era un nou patiment i cada baixada un suplici. Poc a poc anàrem avançant i passat unes crestes vérem les teulades de Tossals, ara ja coneixíem el territori i la tornada ja es veia mes a prop. Arribarem al refugi que estava tancat i sense enredar mes tirarem per avall a on aquest pseudo apolonio juntament amb en largo abandonarem cap a lloseta mentre la resta continua el seu viatge cap a Itaca, seguint el que estava  mes o manco previst: solleric, Alaró, banyols, camí des puig i des raiguer, es caulls i son maciá.

81 km i 1410 de desnivell

SOPAR DE NADAL 2013, dmc 18 des

Com cada any férem el sopar del grup, bon preu i bona companyia. Tot i això les darreres ferides encara no estan del tot tancades i juntament amb el fet de que el dispositiu per projectar imatges i videos estava desconnectat, feren que la nit no fos  tan alegre com la d’anteriors convocatòries.

Podríem dir que hi érem tots els que ara hi som menys en joan  i en raul que tenien  lios familiars i en jon ander que tenia febre. Com no podia ser d’altre manera en el record foren presents els que ens han deixat, en toni, en cecilio i en buba.  El mes destacat va ser que en frenando, ara molt mes animat que fa unes setmanes, va venir amb els instruments per muntar una orquestra sectaria, llàstima que els únics que sabien tocar qualque cosa eren ell mateix i en tibu. Però ja va servir per fer unes rialles.

Molts d’anys a tots, Visca el MTB.

VIDEO VOLTA PER ARTA

mtb serra de llevant. mallorca from mapes on Vimeo.

SERRA DE LLEVANT, sbt 14 de

Desprès de nombroses setmanes sortint arran de ciutat ja tocava fugir una mica enfora,  per això, sens dubte el millor lloc es la Serra de Llevant. Així es proposà una volta que intentava fer el màxim de camins de la zona i com no podia ser d’altre manera, fent un circuit  en el que mai  es passi per el mateix tros.

8,30 estació de tren d’Artà, primera convocatòria que com es normal en aquest país es un simple formalisme ja que la gent arriba mes tard, en aquest cas també generat per n’Aldonopucvenir que va fer moure tots els dispositius de trasllat. 

Així eren quasi les 9 quan realment partíem cap a la carretera de cala torta per la que pujarem fins el coll des racó. Allà comença la diversió amb la davallada de les magnifiques pistes de sa Duaia en un paisatge grandiós. En arribar al fons de vall no seguirem cap a les cases seguint la pista principal sinó que tombarem a la dreta i ens ficarem dins una vall secundaria bastant tancada i amb un aspecte una mica desolador, ja que era una de les zones afectades pel gran incendi d’aquest estiu. Pareixia que la pista tenia que acabar en un cul de sac i efectivament així acaba però nosaltres en un moment donat tornarem tombar cap a l’esquerra seguint un tirany una mica confús al principi que aviat es confirmà amb un autèntic camí de ferradura i que còmodament ens pujà fins a dalt de la cresta de la serra a on poguérem veure tota la vall de sa mesquida.

 Iniciarem la davallada primer per camí de ferradura que desemboca  aviat en un de carro i en un moment arribarem prop de les cases de sa mesquida de dalt, per on passarem amb la màxima discreció i partirem ja per pistes direcció Capdepera, en arribar a la carretera seguirem amb la mateixa direcció però immediatament tombarem cap a son Jaumell  per aixi agafar la carretereta que desprès es convertí en pista i que en deixà a cala Agulla. Nova pujada que tampoc férem pel camí principal sinó que ens tirarem pels tiranys de l’esquerra i així pujarem fins el coll de marina per caminois mes tècnics i divertits que la pestosa pista principal. En un moment arribarem a cala mesquida a on com era de suposar no aparegué en tibu que havia estat convocat allà, però ja sabem que aquest es un esperit errant, “sense pàtria ni bandera” que  apareix i desapareix com els seus cans  rodamóns. Continuarem la marxa amb la tradicional pèrdua i dispersió del grup  pels camins entre cala torta i cala estreta fins que ens agruparem de nou a la barrera d’es matzocs. Baixada tècnica fins la platja i pujada fins a la torre a on ens aturarem a berenar. 

Allà aparegué a la fi el tibu i així poguerem reiniciar l’excursió. De nou pistes divertides de baixada cap a la font salada i l’arenalet d’aubarca. Allà ens férem alguna foto en aquest racó paradisíac i ens dirigirem cap a la gran pujada del dia. “l’esquena llarga”. Al principi la pista  tot i que te pendent es pot pujar còmodament, però en arribar  al refugi dels oguers,aparegué la pedra descarnada i cada un puja com pogué, tot i que n’hi va haver uns quants que feren un cero, entre ells en yerar amb la seva flamant 27,5.

Així arribarem al camí dels presos i en un moment passarem pel campament dels soldats, manera mallorquina per evitar el nom de camp de concentració que veritablement fou allò. Allà  agafarem el camí antic que empraven els presos mentre els obligaven a construir la pista principal molt mes devertit i arribarem uns seguint tot el recorregut del gr i altres agafant un boci de carretera fins l’aparcament de s’alqueria vella. Allà baix de nou en tibu ens sorprengué, ja que quan s’enterà que nosaltres continuàvem la volta cap a les cases d’aubarca i per tant encara ens quedaven dos colls, decidi abandonar-nos amb la frase “  el hinvierno es mas tiempo de bares”.

Així iniciarem la pujadeta bastant còmode fins el coll des verger  per entrar de nou a una de les valls mes espectaculars d’aquesta serra i poder arribar a les cases d’aubarca. Darrera pujada pel coll d’aubarca, amb un paisatge que sembla  una morrena  d’una glacera, tot i que sigui producte d’una antiga cantera i  darrera baixada fins a la barrera de son Puça. Allà tinguérem que esperar una bona estona ja que es veu que n’anton va punxar la roda de la seva 29 de prova. En un moment i de bon rotllo arribarem a Artà i com que era prest ens aturarem al bar a prendre una bona cervesa. 54 km i 1400 mt de desnivell.

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5820129

PROXIMAMENT  VIDEO DE LA VOLTA.

LLUC mtb, sbt 7 des

Dins el cor de la muntanya,  Mallorca guarda un tresor...

Germans, en Santa companya pugem a la casa d'or!

Desprès  del divendres festiu, eren les tantes del vespre i encara no havíem organitzat res . Per altre banda aquest narrador anava una mica desorientat ja que en aquesta sortida presentava en societat la seva primera 29 i no tenia molt clar si el procés d’adaptació seria molt traumàtic. 

Així al final ens decantarem per una sortida rodadora fins a Caimari, per desprès pujar a Lluc, berenar a cas Gallet i fer una volta per allà  absorbint així l’energia positiva que emana d’aquell indret.
8,00 a on sempre: salvador, miky, bigel, andreu, kiko, vp , pere, joan, fran, i mapes  i en segona convocatòria a les 9 a can franco : raul,  micot, tia i yerar que també estrenava bici (Be, era una Scot igual que la que tenia peró amb el quadre d'aquest any que ve i components encara mes ultralight i pijos dels que duia abans ). 

El recorregut el mes ràpid i directe cap a lluc:  son macia, es caulls, i una petita incorporació una mica temerària d´en salvador, que ens va dur per ses vinyes des caulls, pel camí que sempre fèiem però sortint arran de vies i per tant, jugant-nos una mica el tipo. Des de can franco fins a Selva llevat d’un bocinet de terra per binissalem tot va ser asfalt, però teníem que fer via per arribar d’hora a cas Gallet.

A Selva (Jungle, en idioma Til ) agafarem els trams que queden del vell camí de lluc per sortir a la corba passat el cementiri. Per recuperar  de nou el vell traçat, ens ficarem  per darrera un guardarail  el que fa que ara  el accés a aquest tram de cami sigui un poc mes complicat, cosa que segurament va ser la conseqüència per la que en Fran  no va veure per on sortia volant el seu GPS. Com que hi havia presa els de davant no esperarem a ningú i tothom va anar pujant al seu ritme, com pogué i per on va saber, ja que la veritat es que  fou un petit desgavell. 

En arribar en es Gallet en micot partí cap a cases mentre els altres ens posarem a taula a esperar el berenar i a que arribessin els perduts. Així a mitjan berenar aparegué en ff i quan ja acabaven de menjar  arribà en Salvador. En fran, no va arribar, ja que es veu que es va quedar cercant el Gps sense massa èxit, ja que desprès de mes de tres hores de trescar per dins les herbes decidí deixar-ho fer i tornar sobre les seves passes per veure si es que l’havia perdut en qualque altre lloc.

Panxa plena, (hi ha que dir que la qualitat  del menjar a baixat una mica) reiniciarem la marxa, primer baixant cap a lluc seguint el GR per son Amer i desprès enfilant el camí vell de Pollença, que el deixarem a la carretera per anar a cercar els camins dels pixarells i  fer una volta per aquests boscos que pareixen mes del nord d’Europa que de Mallorca. A Binifaldo partirem cap el coll pelat i d’allà ja enfilarem de nou cap es guix per tornar a davallar el camí vell.  A Selva, crec que en Ff i en Salvador partirem cap a Inca i no sabem molt be si arribaren a temps a  agafar el tren , els que si ho feren varen ser en Joan i en Pere, que també tenien presa i anaren a cercar-lo a on sempre hem anat. En ff, deia que el mes curt era anar a Inca ja que funciona per intuïcions i no te dins el cap les mesures i distancies com nosaltres les tenim. Si un ho mira veurà que de Selva a l’estació d’Inca hi ha uns  6,5 km, en canvi de Selva a Lloseta n’hi ha uns  5,5 km i a mes a mes si un va just de temps, el tren passa mes tard per Lloseta, per lo que es guanyen  cinc minuts mes. 

Diu el senyor Torner que les tornades son de les 29, i com no podia ser d’altre manera així va ser, ja que la tornada cap a ciutat va ser per carreterones i pistes rapides : cami des raiguer, son pizanet i son macia. Aquí aquest narrador pogué comprovar que l’afirmació d’en Toni era certa, ja que considerant que l’estat físic d’aquest que escriu era igual de lamentable que el dels caps de setmana passats, en  aquest dissabte va poder seguir amb bastant menys patiment al grup, prova de que qualque cosa deuen aportar les  29.

102 km i 1400 mt de desnivell.

Per acabar la crònica , confessaré públicament que es cert que les 29 van millor, almenys pel recorregut que  férem aquest dissabte. Per pistes son mes rapides, per camins pedregosos i bonyarruts superen en mes  facilitats els obstacles, pujar i davallar l’empedrat de Lluc no te color. En tiranys de davallada es comporta amb molta tranquil·litat i et dona seguretat. L’únic moment que em va preocupar va ser pujant rampes molt fortes en que vaig trobar que anava una mica mes just de forces que amb la 26. I com no donar les gracies a en Joan i a la gent de Bimont  que han aconseguit alleugerar  una miqueta la  bici adaptant-la al pressupost que en aquest moments complicats podia invertir aquest narrador.

Teix CX, sbt 30 no

Cx or not CX, that is the question ?

Com ja comença a ser habitual per aquestes dates s’ha tornat a desenterrar  el CX per acontentar als  desesperats que no poden estar cap moment de l’any  sense carreres i a les tendes  de bicis que així  també aconsegueixen vendre qualque trasto d’aquets. Així en Joan que es mou per aquests ambients competitius -comercials,  intentà convertir-nos a aquesta religió. Però la nostra fe és solida i nosaltres nomes reconeixem un sol Deu. Així aquest dissabte mentre en Joan predicava i conduïa a un remat de descarrilats, nosaltres continuarem amb la nostra tradicional litúrgia.

8,00 a on sempre un bon grapat de fidels : vp, andreu, salvador, pere, fran, rol, jeroni, bigel, mapes i dos devots forans en ff i en matgi (company de professió d’aquest narrador) partirem cap a son Sardina i passatemps. En arribar a s’Esglaieta, suposadament teníem que recollir en yerar, però amb el fred que feia es veu que no es va atrevir a travessar tot sol l’estepa siberiana del raiguer i optà per venir amb la furgo i ja que hi era, en lloc d’aturar-se allà , com que arribava tard va decidir pujar còmodament fins s’estret. 

Allà ens agruparem tots i  partirem cap a son Brondo, obrint les barreres de sa carretereta que un bon home, com que ens ha vist amb la intenció d’anar cap allà, les havia tancat davant nosaltres fent una feinada. Segur   que feia mesos o anys que ningú les tancava. Passat Valldemosa  que la varem travessar per carrerons per aixi evitar anar  per  davant can molines varem iniciar la gran pujada des cairats. Com era d’esperar els bons varen fer un cero i els petats varem fer un munt de peus.

Bici en es coll pujarem els primers trams del camí de s’arxiduc per desprès  començar a colcar per aquest meravellós indret. Hi haurem passat mil vegades però mai ens cansem d’anar-hi. Al arribar al pla de ses aritges  hcontinuarem cap el caragoli per així fer el tram mes espectacular del camí i arribar en davallada  fins s’estret de son Gallard. 

Ara ja nomes quedava la fantàstica baixada cap a les ermites que la ferem amb un moment. En arribar en es mirador des tudons en ff i en matgi com que tenien presa tiraren cap a la carretera mentre la resta pujarem fins l’ermita per fer un poc mes de terra. Com que ja era ben hora de berenar partirem cap a los tilos ( ara una nova sucursal de can molines ) sense endoiar mes .

Allà mentre menjàvem, comença a ploure, al igual que el cap de setmana passat pareixia que ho teníem tot cronometrat ja que en acabar , també aturà de ploure. 

Tot i això, a fora feia un fred que pelava  i el cel continuava ben encapotat i  com que no hi havia moltes ganes de guerra varen decidir fugir cap a ciutat.

Deixarem en yerar a s’estret i la resta arribarem a ciutat  per s’esglaieta , ses rotgetes i son espanyol. Bona volta per un dissabte en que no teníem gens clar si podríem sortir o no.

57 miserables kilòmetres i 1256 mt de desnivell

“Pas de sa fessa.” sb 16 Noviembre.

Después de las lluvias interminables de la semana, no apostábamos mucho por salir, pero el tiempo nos dio una tregua y la aprovechamos. Iniciamos la rodada; Toni torner, Juan, Aldo, Biel, Vicens, Jeroni, Miki, Pietro, Salva, y este narrador llamado fran. Miguel no nos pudo acompañar y aprovechamos para hacer travesuras, dando rienda suelta al salto de vallas y el pateo extremo. Salimos rodando rápido vía Son sardina, y tomamos el cami de passtemps, donde Vicens nos volvió a sorprender con sus pantalones piratas transparentes.

 Tras tocar el asfalto volvimos a recuperar la tierra por raixa, donde empezamos a encontrar enormes charcos que le darían la primera capa de barro a las bicis. Luego volveríamos a coger carretera para enseguida escaparnos de los coches y dirigirnos a s`alquería , donde cómodas pistas de subida nos harían ir cogiendo altura.

Llegamos a biniforani, donde nos esperaba una gran valla que pasamos con alguna dificultad  (miki comentó con ironía “no podremos decir que no hemos visto la barrera”

 Pero el esfuerzo valió la pena,  nos esperaba un denso bosque otoñal envuelto en una neblina, que daba al paisajes un toque misteroso, y hacía que nos olvidáramos de la valla y de la posible bronca que nos pudiéramos llevar.

Como lo bueno dura poco, tras un breve pedaleo nos toca la primera gran pateada, bosque arriba por terreno embarrado y con la bici al hombro, donde era casi inevitable tener algún resbalón.

Al final se llega a pas de sa fessa (que significa abertura con un tajo muy largo) uno de los rincones más bonitos de la isla y digna de un escenario de “el señor de los anillos”.

Tras dejar el paso rocoso, podemos volver a montar, pero la pista pica para arriba y subimos por Muntanya, toca agarrarse al manillar, adelantar el culo al pico del sillín y apretar los dientes, las piedras sueltas por las lluvias dificultan la subida y poco a poco vamos ganando altura.

Pasaríamos por las faldas del Teix , a la altura de las casas del rei sanxo, donde nos tocó el segundo pateo de la jornada, luego podríamos volver a subir a la bici pero para subir las rampas mortales del coll de pastorix, que nos pusieron la patata a 1000.

Aquí para evitar pasar por la finca se propuso alguna ruta alternativa, que nos llevaría más tiempo y más pateo, y debido a que empezaban también a caer algunas gotas optamos por pasar por Pastorix y encomendarnos a la gentileza de sus dueños. Antes tuvimos que saltar una valla de piedras y picos que nos dio alguna dificultad. Después de tanto subir tocaba disfrutar de la bajada y vaya si lo hicimos, recorrido rocoso con alguna piedra suelta, técnico pero ciclable, del que Torner seguro que disfruto (era su última salida antes de la operación de hernia inginal, que le dejará algunas semanas sin bici). Aquí bajamos en grupos mientras la lluvia empezaba a apretar, Aldo marcho para casa ya que iba mal de tiempo y el resto nos reagrupamos para pasar todos juntos por la finca. En la bajada Salva se lastimo un dedo, aunque como es un tío duro siguió para adelante sin decir nada y muchos nos enteramos al día siguiente cuando mando la foto de su dedo entablillado. Llegamos a pastorix y nos encontramos a algunos de sus dueños montados en quad, les saludamos y lejos de reprendernos nos muestran el camino a seguir. Tomamos una imagen de finca, que es hermosa, enmarcada dentro de un valle y con ese antiguo acueducto que la atraviesa.

La lluvia empezaba a ser constante y con ritmo ligero fuimos por pistas de tierra hasta s'estret, y luego carretera hasta s'esglaieta. Donde un grupo se quedó tomando el almuerzo que habíamos dejado pendiente y el otro formado por VP, Torner y yo tiramos para Palma, vía rotes de canet y son español. Llegamos prontito, y no demasiado mojados con la escalofriante cifra de 46km en las piernas y 1.100 m de desnivel  ( aunque seguro unos cuantos fueron de pateo y con bici al hombro)