CONVIDATS A LA VOLTA A MALLORCA

by hoyos56
Aquests són els meus quatre alumnes més avantatjats, jo crec que si entrenen dur aviat ens passaran en els baixades.

Tardor. Dsbt 27 oct

Un dia “raro”, es notava que era el darrer d’un cicle, el darrer abans de la volta a Mallorca que tanca la temporada dels viatges, el darrer abans de que canvií l’hora i s’acabin les sortides llargues d’horabaixa, el darrer abans de que entri el fred. I per acabar d’arrodonir aquest ambient melancòlic, avui es feia un homenatge al ciclista que atropellaren l’altre dia. Així que avui la volta ha anat com anat, sense ritme ni cadència, no obstant, els colors, l’aire, la gent, les continues parades per a contemplar el paisatge han estat el mes important i serà el que recorderem d’aquest dia.

Hay un montón de factores que convergen para hacer que el otoño sea, quizás, mi época preferida para salir al monte con la bici. Por supuesto están los mil colores que salpican el paisaje, la magnifica alfombra de hojas crujientes que se desenrosca delante mis neumáticos, y el aire fresco y revitalizante que penetra mis pulmones. Pero diría que es la naturaleza frágil y pasajera del otoño en las montañas la que más me fascina y afecta más profundamente. El otoño me recuerda a una bella figura de cristal a punto de ser hecha añicos de un martillazo. En el aire flota el suspense de la inminencia del invierno…
Creo que debe ser por todo esto y también porque todos estamos un poco quemados después de darle al pedal frenéticamente todo el verano, por lo que las excursiones en grupo adquieren otra dimensión en esta época del año.

Es realmente extraño, creedme, salir a rodar con colegas como Geo, Expresso Bob o Lou sin sentirse temeroso y preocupado como el soldado que va a la guerra…
De repente, al llegar el otoño, parece como si entre nosotros se fumase una figurativa pipa de la paz, o se pactase una tregua en nuestra interminable batalla de los Cien Años. Las paradas son mas frecuentes y largas, el ritmo mas sosegado y contemplativo, y hasta el mismo Lou dice cosas como “¿habéis visto el magnifico color de ese bosque de abedules? Y todos le miramos como si hubiese recitado la biblia al revés, porque eso es algo que nunca se esperaría oír de ese hombretón que es tan rudo e impasible como un talador de árboles canadiense…

Sin Ritmo ni cadencia. ¡Oh, Otoño¡ Xavi Fane. Noviembre 2001.

Sortida on sempre i a l’hora de sempre per no generar confusions, tot i que haguéssim pogut partir una mica mes tard: Vp, bigel, fdo,fran, andreu, felix pere, torner, rol i mapes.
Per fer temps fins a les 9,15, hora de la concentració, hem enredat la troca per son macià, son verí, sa cabaneta, camí de sa cimentera, camí des jardí d’en ferrer, i cra de marratxinet fins el Festival Park, lloc d’inici de la marxa. En arribar al aparcament, ens hem trobat cents de ciclistes i mentre saludavem a uns i altres hem incorporat als del raiguer: raul, anton, i largo. També hem aprofitat el impàs per parlar amb els bunyolins del tema de la setmana i de que podem fer per que es torni a permetre el pas per el camí en qüestió, que segons tots els indicis i indagacions que hem fet, es públic.

Desprès de la lectura d’un manifest que no hem sentit, hem iniciat la marxa cap el lloc on es produí el fatal desenllaç. Allà una bicicleta blanca amb un ram de flors ens ha recordat lo fràgils que som. Desprès com a un funeral multitudinari tots els ciclistes hem passat pel davant dels familiars mostrant els nostre condol.
Arribats a Santa Maria, tothom s’ha dispersat i com que ja eren les deu passades hem anat a berenar al nostre lloc oficial de la placeta de l’ajuntament. Quan ja estàvem asseguts, també han arribat els “delgados y fuertes” o “el equipo” i aquí ha quedat clar que a les metes d’una carrera ells arriben primer però al bars per anar berenar els “gordos y flojos “ arribem abans.

Panxa plena desprès d’uns bons bocatas de pernil i formatge que avui ens han sortit per uns 4, 5€ hem deixat “el equipo” menjant les seves tristes llesquetes de pa amb un raig d’oli. Al reiniciar la marxa ens hem anat cap a santa Eugenia, a una finca que hi ha entre son Segui i ses coves, a veure uns caminois que en largo havia descobert aquesta setmana. La veritat es que estaven bastant be, la llàstima es que siguin difícils d’inserir dins qualque ruta.En sortir del bosc hem pujat fins el monument de santa Eugenia, on ens hem quedat una estona embadalits mirant una turmenta que devia caure per damunt Pina.

Desprès hem davallat cap el pinar de la senyora i pel mig de les vinyes hem arribat fins a Consell. En aquell moment ja no teníem cap rumb ni objectiu clar i anàvem rodant sense saber massa cap on anàvem. El que si ens ha quedat clar en arribar al camí del raiguer era que ja no faríem res de la proposta de volta inicial. Tot i això, encara podíem pujar fins la comuna, però hem anat passant les possibles entrades: Coa negra , es Cabas, i com qui no vol la cosa, hem arribat a la cra de Bunyola. Aquí, aquest narrador estava totalment desmotivat i ha decidit tornar cap a casa mentre el grup ha continuat suposo que direcció cap a Caubet i Palmanyola, però això ja ho contaran ells ...
Tot i les voltes i coses rares que hem fet, hem aconseguit que no hi hagués grans superposicions ni creuaments i nomes hem fet un mini bucle per son Segui, així que ja esta be per un dia tan “raro”. 76 km i 776 mt.

Es veia venir. dmt 23 oct

Arriba la tardor i tothom vol anar a la muntanya. Augmenta la pressió a Tramuntana i comencen els problemes. Ja feia temps que ens havien dit que cas Bergantet havia canviat de propietaris. Pareixia que en un principi s’havia habilitat un tirany per davall les cases per així seguir mantenint el pas. Però la cosa ha durat poc, ja que ara, a la barrera de la banda de dalt han posat un pany que no permet obrir-la i a la barrera de baix han posat una senyal de prohibit bicicletes.

Parlant amb un bon home, que ens va dir que era el que guardava la finca, ens contà que era ell el que havia fet el tirany per desviar el pas, però es veu que el nou propietari havia decidit que això no li era suficient, així que durant el cap de setmana havia decidit tancar definitivament. Com sempre sortí el tema del gamberrisme i ens contà que hi havia gent que fins i tot s’havia anat a nedar a la piscina i que si l’anterior propietari aguantava , els nous no estaven disposats a fer-ho. Nosaltres li posarem certa cara d’incredulitat ja que hem arribat a sentir autentiques bajanades i ens costava creure que excursionistes o bikers ho fessin , però ell ens digué: mireu-ho per Internet i voreu . I efectivament, així es.

Com sempre paguem justos per pecadors, així que ara nomes ens queda agrair als que es pegaren el “Bañito” i que ames a mes, son tant curts de publicar-ho, el que ara NO puguem passar per aquest enllaç que permet fer moltes combinacions d’itineraris per la Comuna.
Ja veurem si això te remei...

PAS VERMELL. Dsb 20 oct.

Joia en el mon la 29” d’en Pere ha arribat...
Efectivament avui s’ha perpetrat la traïció i s’ha passat a la doble 29”, ha caigut baix el poder del marketing i de la moda, i això que ens pensàvem que ell mai hi cauria fel als seus principis....

 La veritat es que pareix esser que van be, però això ens dona peu a introduir un fragment  d'un article del nostre profeta, publicat al gener de 2003 a la “solo bici”.En aquest en Xavi Fane intentava explicar als seus seguidors incondicionals que s’havia comprat una doble, abandonant el mon de les rígides que ell sempre havia defensat.
“El otro día mientras charlaba con un colega dejó ir un : ¡hombre Xavi ya era hora¡, como si yo hubiese acabado de emerger de las profundas tinieblas después de un prolongado estado comatoso o incluso vuelto a nacer convertido a una nueva religión llena de esperanza y redención sin limite....
Si bien siempre he apostado fuerte por la simplicidad y fiabilidad de la maquina, no me considero exageradamente rudimentario o que forme parte de una cruzada antitecnológica dispuesta a echar a la hoguera todo aquello que sea una modificación del original.
La cosa es simple y clara como el agua, me gusta montar en mi Kona Hei-Hei de siempre y ahora también en mi Superlight de Santa Cruz.
Si parece que carezco de convicciones en lo que a bicis se refiere es porque es así. Para mí, la bici no es más que una herramienta, un pincel con el que expresarme. A veces me conviene usar un pincel gordo y otras, uno fino. La bici es lo de menos. Lo que realmente importa es el mtb y las mil sensaciones que me ofrece.”

Però tornem a la crònica de la sortida del dia, avui érem un bon grapat: Tia, Anton, Raul, Salvador, FF, Vp, Bigel, Fran, Moyos, Joandemaria, Pere i Mapes.
L’Objectiu del dia era arribar fins el Pas Vermell i com que això està bastant enfora hem decidit anar el mes ràpid possible cap allà, es a dir, anar pel coll des Tords, tot i que això implica fer un munt d’asfalt.
En arribar a Son Boronat a la fi hem tocat terra i amb un bon ritmet hem arribat fins a la cra de Palmanova que la hem seguit fins el coll des cucons on hem davallat pels tiranys que ens duen a son Bugadelles.
Desprès de travessar el polígon industrial i la pantera rosa hem anat cap a les Rotes Velles per començar a cercar tot un seguit de tiranys que hi ha entre les urbanitzacions i la cra general i que de una manera bastant rapida i entretinguda ens permeten anar cap Andratx.

En arribar a Peguera hem contactat amb en Jeroni, fins avui l’encarregat d’intendència i dic fins avui, perquè desprès de l’hora llarga i els 11 € i que ens ha costat el berenar ha estat fulminantment destituït. No negarem que el cuixot tallat a ma era de 1ª qualitat , que el formatge i l’oli eren molt bons i que les racions eren abundants, per no dir excessives, però en un dia com aquest, en que la nostra Comunitat ha demanat “El Rescate” no era qüestió d’anar despilfarrant així com així. I és que, a mes a mes, el berenar per damunt les nostres possibilitats,ha tingut greus conseqüències posteriors, ja que desprès ningú ha demanat aigua per recarregar i a poc a poc ens hem anat quedant sense aigua i com que no teníem doblers per comprar-ne, ningú deia res. Al final la situació ha arribat a ser tan insostenible que ens hem plantat i hem decidit replegar tota la calderilla que teníem per anar a comprar aigua, ja que en aquesta ingrata illa ni l’aigua es regala a cap fonteta al mig del carrer, així ha estat quan ens hem donat que Bigel Merkel tenia 20 euros. Sense deixar-li massa marge de maniobra l’hem obligat a subsidiar-nos amb la promesa que li farem la pilota durant tot el mes, el problema ha estat que quan ha arribat el subsidi, molts ja estàvem deshidratats i ja no ens hem recuperat.

Be però això ha estat el final del dia. Tornat a Peguera, desprès de la panxada hem reiniciat la marxa cap a Camp de mar, allà , a l’ex casa de na Shifer, les costetes se’ns han entravessat tant que suposo que per llevar pes, en Vp ha decidit tirar el seu Iphone pel mig del camí, per sort l’estalviador Bigel merkel l’ha trobat. En arribar al port d’Andratx sense que ens haguem donat conte, els de davant han passat a estar al darrera i es que aquets, s’han equivocat en un desviament i no se molt be fins on han anat. A Momport, ens hem agrupat i els que tenien presa han iniciat la tornada (ff, salvador i moyos). La resta, hem iniciat la pujada del coll de cala Egos, al principi de bon rotllo fins que tres escapats d’un grupet biker ens han agafat i un que duia una niner ens ha passat com una exhalació. En aquest moment n’Anton ha dit “esto traera consecuencias” i així ha estat.

Serem vells i fluixos, però no ens agrada que ens humiliïn d’aquesta manera, així que les calderes s’han posat en marxa i ens hem llançat a seguir als tres bikers. El de maillot de fox aviat ha claudicat i l’hem incorporat dins el grup, desprès hem fet el mateix amb el del maillot de la pedals, però no ens ha donat temps a agafar al de la niner, que tot i que  anava com una moto  en arribar al coll s’ha aturat a esperar la resta del seu grup. Nosaltres com que ja anàvem accelerats hem continuat sense aturar, quedant-nos amb les ganes de saber que hagués passat si ells haguessin seguit. En Fran que havia quedat despenjat, es veu que amb un atac de fúria, ha volgut agafar els que anàvem pel davant, i s’ha posat a tirar com un loco sense mirar cap on anava, així que quan ha arribat a un desviament ha tirat cap on no tocava, de res han servit els crits dels que anaven al seu darrera.

A la fi hem arribat al Pas Vermell i com que en Fran no venia hem decidit continuar per veure si n’aprèn d’una vegada. Camins i tiranys fins s’Arraco i d’allà hem anat a cercar el camí des Castell. Aquest ara està bastant net d’argelagues. La mala noticia ha estat quan de sobte ens hem trobat que en un bocinet, un pagès l’ha llaurat i ha posat dues branques de garrover per tapar la continuació del camí. Sempre hi ha d’haver el cafre que es vol apropiar del que es de tots, i ho dic tan calr, perquè en aquest cas, jo mateix he vist escriptures de la finca de sa font, que està devora que fan continues referències al camí d’Andratx a s’Arracó per es Castell.

Arribem a Andratx que el creuem el mes directa possible i a l’ajuntament contactem de nou amb en Fran que ens diu que està a la benzinera de la sortida, per no enredar mes, li diem que tiri per carretera cap a ciutat mentre nosaltres anem cap a sa Coma. Continuem pel camí de ses guixeries i arribem en es Capdellà pel bocinet de l’antic camí. Desprès de hidratar-nos a la botigueta, tal com ja hem comentat, ja tot per asfalt hem arribat a ciutat amb 91 km i 1561 mt de desnivell.

Bona volta, el proper dissabte no hi haurà berenar de bar per recuperar el dispendi d’aquesta setmana.

UNA BONA INICIATIVA

  M'han passat aquest vídeo, em dóna esperançes de que a Mallorca encara passen coses que valen la pena
  http://www.simepusieraentupiel.com/

PUIG DE SANTA MAGDALENA. Dsb 13 oct.

De tan en tant, toca fer una etapa  rodadora, però perquè aquesta tingui una xispeta, sempre està be incloure una punta en el recorregut. Es una teoria d’en Jeroni i com que ara esta de baixa, pues fem el que a ell li hagués agradat fer: Anar rodant fins santa magdalena, mes o menys per pla, pujar, davallar i tornar cap a casa. Be això era el que estava previst, però de nou la pluja pareixia que volia no deixar-nos sortir, al final amb una hora de retràs partirem un bon grapat de bikers, en salvador ( que a les 8 era a lloc pensant que els de la secta no tenim por a la pluja), pere, bigel, rol, andreu,,kico, torner que aparegue per Inca  i  en largo, en yerar i n’anton. que aparegueren en es cabas.

Diuen que tots els camins duen a Roma, en el nostre cas, per anar a santa magdalena decidirem partir via camí de passatemps, per desprès anar cap a Caubet i com que ja era una mica tard via directe per s’estremera cap es Cabas. Passat son torrella anàrem  per es camí de sa teulera fins Alaró. Allà, desprès de la clàssica pèrdua per agafar el camí que ens du cap a Banyols, rectificarem i arribarem pel magnífic empedrat fins al camí del raiguer.

Bon ritme pels camins de lloseta que ens feren arribar fins a Biniamar amb un exhalar. Des de darrera l’església inacavada anàrem a cercar el camí de son Marimon que ens dugué fins la Ronda d’Inca, que la deixarem per passejar una mica pel serral de ses monges i així travessar d’una manera elegant aquest poble.

En sortir cap el camí vell de Campanet, tot i que en Pere renegava, ens aturarem a un erosky a pegar una mossegada. Els que volgueren bolleria menjaren bolleria i els que es volgueren fer un entrepà se’l feren per un bon preu. En Pere que insistia amb el tema del bar, acabà menjant 2 croissants eixuts prefabricats. Panxa plena i amb alguna baixa, anàrem cap a santa Magdalena pel camí vell de Campanet i una vegada travessada l’autopista, pels divertits tiranys d’una antiga zona militar que no se com es diu. Desprès de relliscar una mica pels caminois, arribarem a la pujada de sempre de santa Magdalena que la férem casi tot per asfalt llevat del darrer tram.

Mentre pujàvem, aquest narrador es demanava com devia estar el ciclista que havien atropellat el dia abans a la carretera de santa Maria, ja que es va topar amb l’accident. Possiblement si hagués passat 10 minuts abans s'hagués topat amb el cotxe assassí. Com que ja hi havia l’ambulància i gent badocant no va voler aturar-se i va continuar amb un mal cos fins Inca per cercar els caminois i tiranys que faríem el dia següent. Malauradament el diumenge sortí als diaris el fatal desenllaç, crec que no el coneixíem, però era del grup des pedal de Bunyola, així que suposo que tots deuen estar fets pols, així que nomes ens queda dir-los Ànims¡¡¡, en el nostre grup sabem perfectament el que es sent quan es perd un company.

En arribar dalt, feren la foto de rigor i iniciarem la davallada per les escales i desprès voltarem cap el monument per anar a cercar el circuit de descens. Al principi, aquest te una pendent molt còmoda per lo que tots anàvem contents, però aviat la cosa s’emputà i els mes patosos acabarem davallant de la bici i quedarem ben enfangats.

En arribar avall ens agruparem i com que ja era tard decidirem tornar el mes rapid possible cap a ciutat. Anàrem a cercar el camí vell de Muro i començarem a rodar com a bons carreteros, de qualque cosa ens han de servir les nostres traïcions al esperit mountainbiker. Formarem un grup compacte amb els mes forts al davant i en un moment travessarem tot el Raiguer. En arribar a Santa Maria ens dispersarem i nomes uns pocs quedarem per tornar cap a ciutat per son Pizanet i son Macia. Amb una volta rodadora de 95 km i 959 mt, tot i que tenia que ser plana.

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3495798

El mes destacable de la jornada va ser que tot i que ja fa mes de 4 setmanes que esperem l’aparició de la nova 29” doble d’en Pere, aquesta encara no arriba. Hem de reconèixer que l’experiència “Caldentey”, deixa molt que desitjar. Cada setmana apareix un nou problem. En lloc de revisar tot el matèria que necessitarà, ho va fent sobre la marxa i així l’entrega es va demorant eternament. Esperem que el proper dissabte sigui el dia.

CALVIÀ. Dsbt 6oct

Crònica amb una setmana de retard.

Saps que no estàs molt fort, i que possiblement el dia es farà feixuc. Es igual, al sortir ataca, posat al davant i marca un bon ritme. Aquesta arrancada agafarà als altres amb els motors freds i els hi costarà seguir. Gaudeix d’aquest moment mentre notes al darrera com tothom et maleeix. Possiblement això duri poc, però ja ningú et podrà llevar aquest moment de gloria.
I així va ser, en Tibu desprès de mesos sense sortir, havia decidit que volia reiniciar la seva activitat mountainbikera, es llevà de bon dematí, baixà de son serra de marina i aparegué a les 8,oo en el punt de concentració. En arrancar el grup, es va posar a tirar amb els de davant i així aguantà pels tiranys de son muntaner i la pujada del mirador de na burguesa però en arribar a dalt decidí que tornava a casa. Una gran sortida...

Tira per avall a tota velocitat, es igual si no tens molt clar el camí, si veus que alguns et segueixen vol dir que possiblement vagis be.
I així ho varen fer, crec que en Fran, en bigel i en Joan, Havíem fet tota la carena de la serra fins la baixada de costa d’en blanes per desprès anar pels tiranys que ens duien cap a les guixeries, aquí varem variar el recorregut habitual per no anar per la pista principal i allà es va produir la pèrdua. Desprès d’intentar connectar amb els escapats i esperar una estona varem decidir continuar, tard o prest reapareixerien.

No importa que duguis eines ni material per reparar la bici, segur que els altres duran material de sobra. Perquè has de dur aquest sobre pes si vas en grup?
I així es va trobar en moyos quan va rompre la patilla de canvi, es cert que en tenia dues, però a casa. Però com que ara, es de mel i sucre i te mals de caps molts mes importants li perdonem tot. Mentre intentaven apedaçar el canvi, aparegueren els perduts i amb ells en Joan que va poder fer un invent que permetia continuar la marxa i es que hem de reconèixer que es tot un luxe tenir un mecànic com ell en el grup.

Surt panxa buida de casa i no duguis res per anar aguantant, segur que hi haurà un avituallament en qualque moment.
Però desprès de tantes incidències el moment de l’avituallament no arribava mai i la gent ja tenia ganes de menjar-se les pedres així varem tenir que llevar la volta pel circuit de cala falco i a la zona de cala figuera, en lloc d’anar pels tiranys de ran de costa, travessarem per la avorrida pista principal. Havíem quedat amb en Jeroni en el Toro. Aquest, com ara no pot colcar almenys ve a berenar i així ens comana els bocatas per quant arribem estigui tot apunt. Però això tampoc va anar be, ja que quan arrivarem tot i que en jeroni feia un munt que esperava, nomes feia cinc minuts que l’homenet que duia el Bar s’havia posat a fer els entrepans desprès de que el nostre enviat ja desesperat li havia suggerit que ell hi havia anat abans per que en arribar els altres el menjar estigues preparat. Evidentment el berenar durà una hora així que en partir ja quasi era la una. En Moyos i en joan de maria decidiren abandonarja que massa havien fet arribant fins allà.

Abans de partir no revisis la bici, ja hi haurà temps de fer-ho durant la volta. No canviïs les cobertes quan comencen a estar gastades, aguanta-les fins que siguin paper de fumar. Es igual si punxes amb freqüència, segur que els del grup estaran molt contents de fer continues aturades per que puguis fer el correcta manteniment durant la volta.
I així ens va passar desprès del Toro quan ens ficarem per les zones verdes de les urbanitzacions de Santa Ponça. Un seguit d’averies feren que l’avanç fos un autèntic suplici. En arribar al puig de na morisca en Joan i en Franc que tenien que ser prest a casa desesperats abandonaren.

No duguis molta d’aigua, això es un sobre pes, a mes a mes, nomes beuen aigua els que estan molt fluixos. Es igual si fa calor i cau un sol de justícia, es molt mes racing dur una bidó petit que anar amb un bidonarro o amb un camel.
Continuarem la marxa, ja quedàvem pocs, desprès de pujar el torrent de Santa Ponça arribà el moment crític o punt de no retorn. Retallem i anem per son Boronat o continuem el recorregut previst?, aquí en Vp s’imposà i ens va convèncer per continuar amb el que estava previst tot i que això implicava arribar a les tantes. Així partirem pels tiranys destrossats del torrent fins a Galatzó i d’allà cap el Ratxo.

En arribar al que nosaltres anomenem camí d’en Cecilio tot i que seria mes correcta dir-li camí des coll des Pumerà, ja quasi ningú duia aigua així que travessarem aquell paratge àrid sense res per beure i en arribar als vials de son Net la deshidratació va fer bona feina. N’Anton a la primera costa decidí abandonar i tirar per avall via directa cap a Puigpunyent i Palma. La resta continuarem mentre anavem esperant en Salvador que anava agonitzant, a la fi, quan arribarem a la botigueta de Galilea l’assaltarem com a desesperats. Una vegada rehidratats continuarem cap es burotell i en arribar a Valldurgent uns decidiren tornar pel coll des tords i altres pel de sa creu.

Així completarem una bona volta en la que demostrarem una vegada mes que seguim fil per randa els principals ANTICONSEJOS del nostre incombustible referent Xavi Fane.
90 km i 1550 mt de desnivell.

PS.
Ni 26” Ni 29”. La solucio es 27,5”. El darrer invent del DR VP.

En el templo del dolor

Parece que nuestro hijo prodigo ha regresado, lleva dos salidas consecutivas y va recuperando el carácter sectario que él nos inculcó.
Como no había tiempo de escribir la crónica adjuntamos un pequeño homenaje que define  ese espíritu. Escrito por nuestro viejo ídolo Xavi Fané.

En el Templo del Dolor - Xavi Fané (revista solo bici, 1998)

Mi expresión desencajada, la nausea que me sobrecoge como una marea negra, el fuego que arde en mis pulmones y en mis músculos, el corazón palpitando contra mi pecho con la desesperada fuerza de la bestia que quiere escapar de su jaula, mi visión borrosa y desenfocada como si hubiera bebido unas copas de más.

Aquí estoy una vez más en la zona del dolor, en el reino del esfuerzo máximo, en el altar del supremo sacrificio ciclista, en ese estado, ese lugar que levanta en mí intensas sensaciones de temor y respeto pero al que, sin embargo, acudo una y otra vez inexorablemente atraído por algo intangible que escapa a toda lógica. ¿Porqué? me pregunto yo, ¿porqué siento esta llamada, esta periódica inclinación al sufrimiento, a subir cuestas del 15% con el plato mediano en lugar del pequeño, a apretar los dientes en lugar de oler las flores y a entablar batallas encarnizadas con los colegas en vez de entablar conversaciones sobre temas intrascendentes e inocuos como el estado del tiempo o el diámetro de los neumáticos?. El mtb es muchas cosas, es diversión pueril, es enajenación paisajística, es camaradería, es meditación y descubrimiento, ocasionalmente es el miedo a dejarse la piel al lado del camino y también el reto físico de superarse a uno mismo y superar a los demás. Pero hay algo más, estoy convencido de que cuando alcanzo ese punto culminante de máximo sufrimiento y de insoportable esfuerzo algo diferente y mágico ocurre. La magnífica belleza que me rodea, los bosques, las montañas y los cielos azules, incluso mis pensamientos y paridas mentales se desvanecen y pierden forma, se arremolinan y son engullidos por un vértice voraz que desemboca en un diminuto punto focal de extraña calma, en un pequeño oasis que se mece precariamente en medio del caos. No es que quiera hacer puntos para ser mencionado mártir del año o algo así, pero dicen los entendidos que el dolor, como el fuego, purifica y creo que debe ser verdad. En el fondo, todos buscamos redención y tenemos nuestra propia manera de conseguirla. La mía es darle al pedal.

Paradójicamente, y no sin cierto humor macabro, la duración de tu tiempo de visita a este recinto oculto de tu consciencia es directamente proporcional a lo bien entrenado que estés. O sea, cuanto más entrenes, cuanto más sacrificio hayas puesto en tu progresión física y mental, cuanto más dolor hayas experimentado, más tiempo podrás estar allí, columpiándote en ese preciso y efímero momento que refleja con fidelidad digital la esencia impermanente de nuestra propia existencia.

PALMA-DM 2 OCT.

by HOYOS56
Avui era un dia de tornada, havia decidit fer la meva primera sortida mtb una mica forta després de l'aturada de final d'estiu. Quedam a la rotonda Torner ,VP, Biel, Moyos, i el senyor de les reunions que sempre falla ...

 En Torner havia dit de fer una peri urbana plana, suposo perquè venia jo, però jo avui tenia ganes de fer net una mica les tuberies, de manera que triem a VP com a director de l'orquestra sectaria.

La volta serà peri ubana però amb pujades i baixades, sortim cap al glof de Son muntaner, el travessem i arribem a la possessió, anem per coriols fins arribar a la carretera del coll de sa creu, entrem en zona prohibida i ens dirigim al tallafocs del CIR pugem (jo ja esperant a n’en Felix, je, je), saltem la paret i ens dirigim a la carretera del coll de sa creu, aquí aquest narrador es retira i la resta del grup continua cap a la torre de vigilància.

 Bé avui no importava ni el desnivell ni els km ni l'índex IBP, ni el PSA, ni la NASA ni IBEX 35, l'interessant era posar la patata calenta o com diu el meu amic Torner desembussar tuberies, cosa que hem aconseguit..