VIDEO DE SA NEU- PEL MASSANELLA I CUBER

Com diu es becari, si una sortida te neu, es redona i te vídeo, que mes podem demanar?.

Neu 3. MASSANELLA-CUBER. Dsb18feb

Déu els cria i ells s’ajunten.
Dissabte horabaixa, ja està tot fet: bici, sabates, escarpins i roba d’aigua passades per la “manguera”, la roba dins la rentadora, la panxa plena. Es hora de descansar. Sent el cos apallisat, ajagut al llit, a poc a poc, les pulsacions baixen, ja no escolt el meu alenar, no estic dormit però not que m’he alliberat del cos, mentre en el cap comença un bombardeig d’imatges, de sons, d’olors. Això es el que record d’avui. Fragments de felicitat, de sentir-me viu oblidant que el mon que coneixíem s’està enfonsant
8,30 de nou estació del tren de Lloseta, un munt de gent. Miky, Jeroni, Andreu, Vp, Frenado, FF i un amic seu, Yerar, Raul, Anton, Micot, Torner, Bigel, Pietro, Rol i jo en Mapes.
Nirvis, sempre que pugem el Massanella, hi ha nirvis, no se perquè però es així, ningú vol quedar el darrer, ningú vol ser el primer en posar qualque peu a terra. Però avui aquest fet arriba aviat, ja que uns quans revolts mes amunt de les cases del bosc la neu es tan abundant que ens fa davallar de la bici.
Cansament. La pujada es fa lenta i dura. Cada passa costa un munt i mentre anem pujant un es demana que fa aquí passant fred i sofrint.

Records. Pel cap venen records, tenim una ferida que encara no està curada que ens refresca les velles. Ara ja fa dos anys que en Tolo també ens deixà, suposo que ell també devia pensar el mateix que nosaltres. Que feim aquí, sofrint damunt la neu. Nosaltres amb dos pams de neu al Massanella ell amb metres al Everest. No sabem perquè però la muntanya ens crida.
Malalts. Ahir mentre planificàvem el recorregut, alguns varen dir que trobaríem massa neu i ho deien perquè entre setmana s’havien escapat per allà. En Miky a peu, i en Frenando i en Marc en bici. No els hi podem dir que estan malalts, perquè tots haguéssim fet el mateix si haguéssim tingut alguna estona lliure.
Satisfacció. Arribem al coll dels pilons o de sa línea. Ens sentim contents, el primer objectiu s’ha complit , enrere queda el sofriment.

Surrealisme. Allà ens creuem amb un grup que puja amb taules de snow. O ells, o nosaltres, no estem en el lloc correcte.
Tensió. Comença la baixada, o mes ben dit la patinada, perquè allò era un autèntica pista de patinatge.
Frustració. En Torner i en Vp tenen averia irreparable i ens abandonen dirigint-se directes cap a Caimari.
Supervivència. A mitja baixada en pietro punxa i ha de canviar, no importa que tots ens quedem allà gelant-nos de fred quan la cosa està ja mig engirgolada, així que continuem i decidim agrupar-nos en es Gallet.
Calor. En entrar allà, ens sentim com quan arribem als refugis dels Alps desprès d’alguna jornada èpica. Afora potser sigui un infern però qualsevol aixopluc es converteix en casa nostre.
Orgull. Mentre berenem, veiem arribar en Joan. Es nostre galera que acaba d’arribar de Xina amb el petit Joan Quianxin. L’aplaudim al entrar, estam orgullosos d’ell. Si tothom fes el que na Laura i ell han fet i faran segur que el mon seria una mica millor.

Adició. Els ulls li espiregen, desprès de tants de dies sense tocar la bici també necessitava rodar, necessitava estar entre nosaltres, necessitava veure com les nostres muntanyes en aquestes setmanes son mes muntanya que mai.
Caràcter. Es hora de partir i es presenta el dilema: si anem cap a Cuber hi haurà massa neu i no rodarem gaire. Si tirem per avall cap a ses figueroles, serà mes mountainbiker però s’acabarà la neu i perdrem l’oportunitat de veure el cor de tramuntana nevat. Es Becari, tot i que fa nomes dos anys que roda amb nosaltres entén mes que ningú l’essència del grup. Això es la Secta, no volem tirar ja cap avall, encara que tinguem que fer un munt d’asfalt hi ha que gaudir del paisatge i si desprès per davallar hi ha que anar a peu “pues” s’hi va.

Grandiositat. El Puig major s’amaga darrera els núvols grisos mentre la serra des teixos i tossals totalment nevats es reflecteixen a les aigües fosques del Gorg Blau. No ens aturem de dir que tot i que ens paregui que estam als Alps, estem a la serra de Tramuntana.
Equilibri. Arribem a Cuber i desprès d’uns pocs metres en bici i ja estem caminant sobre la pista de gel que es la carretera nova de l’Ofre. No es veu la terra ja que aquesta deu estar uns 20 cm avall de la neu compactada. Ens agrupem sobre la presa a l’únic lloc on podem tenir els peus fora de la neu i comencem la baixada. Si un es surt de la traçada el peu s’enfonsa mes de 25 cm.

Pudor. Primer túnel, aquest darrerament tornava a ser ciclable, però avui està inundant i acabem ficant els peu dins les aigües pudentes de merda de xot dissolta. Es igual, al sortir la neu ho torna a fer tot net.
Humitat . Poc a poc, anem davallant i la neu es va fonent i l’aigua ho inunda tot. Aigua per les canonades dels embassaments, aigua que corre muntanya avall pel torrent o s’estanca dins els tunels. Aigua que regalima i goteja de per totes les parets. Després del darrer túnel, deixem definitivament la neu.

Velocitat. Ara ja tot es davallada. En el desviament de Solleric ens acomiadem dels del raiguer que tiren cap a Alaró mentre els Palmesanos anem cap a Lloseta.
Plenitud. Avui hem fet pocs kilòmetres però el cos està cansat, el fred i la neu han fet bona feina.Ens sentim be.
Obro els ulls, torn anotar el meu cos adolorit , el meu alenar, vull intentar adormir però no puc, vull a tornar recordar tot el que avui hem viscut així que em poso a escriure aquesta crònica.

video de neu per es teix

Amb una mica de retras, el video d'una sortida entre setmana. i es que la secta mai atura.Aquest fet per en Bigel, te un altre estil.

JA ESTÀ BÉ DE NEU!!! dm14feb

by moyos:
Avui dia dels enamorats, sembla que tothom te excuses per no sortir, uns que prefereixen l'entrenament calentets en el "OLIMPIC de los dioses", altres que munten bicis??? de 6,5 kg, altres a classe d'idiomes (francès, grec, 69 .. .), altres que si em fa mal..., quina puta comedia!!!
A la rotonda en Bigel, en Toni T,i en ToniH. Avui tenia una etapa prevista per veure per última vegada la neu, però avui tenim una mica de pressa, i decidim canviar la ruta, després de demanar opinió i fer-se el silenci( S I L E N C I I I I I ), decidim modificar una mica la ruta, Bunyolí, sa granja, Son Malferit.

Sortim de nou cap a Bunyolí, com dic sempre és d'agrair en aquests temps la facilitat que tenim per sortir de Palma per qualsevol de les tres grans finques: Bunyolí, Son Malferit i Sarrià, els altres senyors haurien de prendre exemple d'ells i no posar tants d’emperons per passar per les seves terres, tot i tenir devegades dret de pas,
Bé tornem a la sortida, començam a pujar per Bunyolí, en arribar a ca na Lluïsa per a sorpresa nostra tornem ha trobar neu, ens desviem per anar cap a Can Fava ara la neu ja comença a ocupar tot el camí fins i tot abans d'arribar a la primera barrera ja costa no patinar, avui en ser el dia dels enamorats no podia faltar la història d'amor, avui versió ca lladrador,emprenyador, aquest Bigel els enamora a tots,, seguim i la neu ja és abundant, els últims metres de pujada els hem de fer a peu.

Començam la baixada pel bosc de can fava, en el primer tram trobem alguns arbres caiguts que els hem de botar, avui baixem via directa cap a les cases, arribem a la carretera, amb neu als costats, baixem ja amb bastant de fred i en el desviament de la granja saltem per anar per terra, font de sa turbina i Son tries, on la neu a fet que les mates variïn de monent la traçada des camí, a la font de són Trias veiem els darrers trossos de neu, ja de nit arribem a Son Malferit i d'aquesta finca entrem a la finca de Sarrià, passem per davant de casa d'en VP, ens volem aturar a prendre unes koskaskolas però anem plens de fang (aquests parafangs ...)decidim no aturar, ja, ja, ja .
36km i 686 m. de desnivell.
P.D les fotos són dolentes,però no hi ha res més!!!.

NEU 2. nou video

Aquest frenando ha errat la carrera. Nou video de la sortida del dissabte.

NEU2. LLUC- ALCANELLA. Dsb10feb.

Les previsions tornaven indicar que feria neu, així que ahir, mes d’un passà per BIMONT a comprar jaquetes GoreTex i tothom avui anava mes abrigat que el dissabte passat. Però la realitat ha estat que ha fet un dia bastant bo, fred, però bo.
Estació tren de lloseta, 15 bikers: Miky, Jeroni, Largo,Pietro, Torner, Moyos, Bigel, Anton, Yerar, Vp, Marc, Joandemaria, Andreu (que ja està mig recuperat) i es darrers amb arribar Frenando i Mapes.
En Marc que ha arribat devers les vuit deia que nevava, però quan hem partit, havia sortit una mica de sol i no queia res, així que hem partit cap el camí vell de Selva per girar cap el camí del cos per arribar per l’església inacabada de Biniamar. Travessem el poble i ens dirigim cap a la comuna, allà ja apareixen les primeres clapetes de neu espolvorejant els arbres i els recons mes humits. Arribem a Mancor que el travessem per anar a cercar el camí de son Penya i pujar fins l’ermita de Crist Rei. D’allà es suposava que teniem que veure una vista esplendida de tota la part nord de l’illa nevada, però entre la boira i la poca neu poc hem vist. Hem fet l’aturadeta mentre tots demanaven quina era la historia d’aquestes runes.
Com que el narrador no la sabia ha quedat amb misteri que evidentment internet ha resolt en arribar a casa.
Ermita construïda els anys 20 desprès de que Mancor es segregues de Selva. Amb la segregació els selvatgins es quedaren sense ermita i per això decidiren construir-ne una dins els seu terme. L’església es desmoronà els anys 60 a causa d’uns esllavissaments de terra produïts per les mines de Selva. Posteriorment la seva manposteria va ser expoliada.
Desprès de la visita cultural i petit homenatge a en Cecilio, que tenia encomanat anar a trescar per allà si hi havia nous camins que incorporar als nostres recorreguts, davallem cap a Selva, passem pel seu cementiri i d’allà Caimari i pujada pel camí vell de Lluc.

Des de el principi petites clapes de neu ens acompanyaven, però aquesta no ha aparegut realment fins el salt de la bella dona, a la fi. La neu estava en el seu punt, reomplint les pedres i encletxes fent que els camins siguin molt mes ciclables.
Arribarem tots a cas Gallet amb taula parada ja que en Miky, que avui estava motivat, havia arribat abans i ha comanat. Bon berenar , hi hauria de haver mes gallets per tota Mallorca. Allò es com un punt de reunió de bikers. gent de sa pobla, d’inca i com no palmesanos ( de Mallorca)
Acabat el berenar, panxa contenta, ve el moment difícil de sortir a fora amb unes temperatures que devien estar prop dels 2 graus. Abrigats, però no massa ja que haviat be pujada, ens tirem cap a l’entrada del camí del coll pelat.

Averia, en miky ha espanyat la patilla de canvi, amb el fred que fa, pocs són els que es volen treure els guants per posar-se a donar una mà. Repara i continuem. El paisatge es fantàstic i la neu esta també en el seu punt. Arribem a la paret de menut i ens agrupem amb els que havien partit abans. En miky aprofita per demanar a en moyos que li torni a deixar de nou un altre cable de canvi ja que el seu també s’havia espatllat. Repara de nou amb un fred que pelava i iniciem la baixada cap Alcanella. Els que van davant disfruten obrint camí sobre la neu verge. Alguna caiguda tonta per sobre la neu i arribem al tot terreny aparcat d’Alcanella. Mostra de lo il•lògica que es la justícia, quan s’aplica de manera asèptica sense entendre a raons, això en aquesta setmana en que els ciutadans normals cada vegada hi creiem menys en ella. Com potser que els propietaris d’una finca que te una pista que els hi arriba des de Campanet, es quedin incomunicat sense poder entrar ni treure cap vehicle rodat, perquè un jutge va donar la raó als propietaris de les finques d'avall sentenciant que el veí de dalt no tenia cap dret de pas.

Sortegem els tancats de les finques en qüestió i iniciem la davallada pel magnífic camí . Per aquest narrador, aquest camí i el del racó de barona, són els camins de carro mes espectaculars de l’illa, autentiques obres d’enginyeria popular. A mitja baixada en Jeroni sofreix un espectacular caiguda, ja que la roda es desllanta, aterrant amb el pit contra les parets. Una mica recuperat, continuem i arribem avall del tot i anem a cercar la sortida cap a gabelli. La pista que es va emprar per fer la presa del torrent, ara, ha desaparegut totalment, ja que com es habitual en aquesta illa, han llaurat tot el camí.

Sortegem la presa fent una cadena humana i desprès de voltejar una mica pel laberint de tiranys de les fonts ufanes arribem a Sant Miquel. Es molt tard, així que decidim anar via directa cap a Lloseta. Els que tenien mes presa parteixen a tota i no esperen a que els hi aconsellem quin es el bon camí, així que des de Campanet tiren via directa seguint les indicacions de Moscari - Selva. No saben que això els hi implica fer un parell de bones pujades. Els altres decidim anar pel camí de can tabou, que tot i que sigui una mica mes llarg es pla, així que quan arribem a Lloseta i desprès d’acomiadar-nos, arriben, tot acalorats, els que tenien pressa.
Bona volta, poca neu, molt de fred i gran suades . 52 km i 1230 de desnivell.

BICI ROBADA

A nuestro amigo masca le han robado una bici identica como esta por el molinar.

SOBREMUNT- MARISTELA dm7feb

By HOYOS56.
Avui era d'aquells dies que ja quant em posava el maillot per sortir ja tenia la sensació de petarum-petarum, quin horabaixa m'espera! Avui l'horabaixa és fresc després de preparar llum, gps, guants fred, guants neu, buf, calcetins neu, plàstics neu, arranquem a les quatre a la rotonda VP, Bigel, Torner, Mollos,

Avui tenim pensat un clàssic Sobremunt-Maristela, pensant veure les restes de neu d'aquests ultims dies. Biel avui estira des carro "el tort" avui és el rei en el país dels cecs ,jo que ja vinc de casa no molt fi aguanto el que puc,avui els meus cinc minuts de glòria queden en cinc segons, comencem a pujar per Bunyolí, per a sorpresa nostra ja comencem a veure neu als costats del camí, seguim per ca na Lluïsa acabem l'asfalt de Sobremut i en tocar terra (neu) aquesta no ens abandonara fins a la baixada de l'ermita, neu dura que et dificulta avançar, molt de tram a peu, ens pensàvem trobar quatre taques de neu i la veritat és que encara quedava bastant per a sorpresa nostra.

Quant arribem a la baixada la cosa millora, es podem realitzar traçades noves, molt divertit, arribem a l'ermita vella i ens abriguem per la resta de la baixada, jo sense llum ,n'Andreu no em avísa que aquestes llums xineses s'havien de carregar després de tres sortides, ja, ja, res a les fosques toque baixar,avui al pasar per són Malferit tenin el primer incident en molts d'anys,una ovella a conegut a nen Biel i ens ha seguit fins a la segona barrera, que bonic és l'amor!

Després d'aquest petit episodi amorós arribem a Sarria, deixem a VP a casa i ens deixem caure fins a Palma, al final bona sortida no semblava que l'horabaixa donés per a tant.
31km 734 m desnivell

video de la gran nevada

Nuestro reportero grafico, nos ha enviado video extenso de la salida del sábado.

LA GRAN NEVADA sb4feb

Imposible definir con palabras las sensaciones vividas este sábado. Imposible reflejar en imágenes lo que vimos y sentimos.
7, 30. Llamadas, washaps… nieva en Palma, hace un frío tremendo, esto puede ser un infierno… o puede ser lo nunca visto. Al final, todos los convocados menos miky. Presentes: Los hermanos Masca, Jonander, Jeroni, Bigel, Frenando, Marc, Pietro i Mapes

8,30. Con algo de retraso iniciamos la marcha, nunca habíamos salido de casa con nieve, nunca habíamos quedado en donde siempre a 1º de temperatura.
Llegamos a son Macià y todo había cambiado. El paisaje se había transformado completamente y un gran silencio lo llenaba todo, solo el crujir de las bicis sobre la nieve y el vaho intenso de nuestros cuerpos perturbaba aquella inmensidad.

Por son veri el frío empezó a minar a los que iban menos equipados y las manos de los hermanos Masca debían ser muñones insensibles.
Entre la Cabaneta i Portol, el cielo se tornó gris plomizo dando paso a una ligera nevada que convertía “ses clotes” en un paisaje agrícola de Centroeuropa.

Llegamos al cami d’Olessa en donde habíamos quedado con los del raiguer. Al final aparecieron Yerar i Anton. Raul no pudo venir, ya que, con la que había caído por la noche, había tenido que ir a trabajar.
En el sendero de Son Segui parecíamos bikers nórdicos abriendo camino sobre la nieve virgen, mientras los arbustos nos rebozaban de blanco.
Ses Coves i Puig de santa Eugenia al que subimos ya que no podíamos perdernos la visión, seguramente irrepetible, de todo el raiguer nevado. La bajada hacia el pinar del senyor fue mas fácil de lo que nos pensábamos ya que la nieve patinaba menos que el limo que cubre el senderillo en invierno.

Llegamos a son mascaro y de allí cruzamos todos los campos de viñas hasta Binisalem. En este tramo, al salir el sol, fuimos cambiando el blanco por el marrón del barro semi helado.
En Banyols de nuevo quedamos sorprendidos al ver el valle de Alaro transformado en un autentico rincón Pirenaico. A lo lejos, como telón de fondo, aparecía el Puig major cubierto de grises nubarrones, enmarcado por los puigs del Castillo y de Alcadena que parecían el portal de acceso al infierno.

Era tarde y el frío había hecho que nuestras calderas quemasen más de lo normal, así que antes de adentrarnos en la sierra cargamos combustible en el bar la granja. Mientras merendábamos, apareció micot, que previamente había intentado robarnos algunas bicis.

Reiniciamos la marcha y una vez sorteados los coches de la avalancha humana de gente que se había desplazado hasta el pueblo para tocar la nieve nos dirigimos al “cami vell d’orient”. Poco a poco, el grosor de nieve iba en aumento. En Solleric, al desviarnos hacia la carretera, abrimos camino de nuevo sobre la nieve virgen y pudimos comprobar que había un grosor de mas de 20 cm. Al llegar a la carretera general, gracias a Dios, había pasado el quitanieves por lo que de nuevo pudimos rodar cómodamente hasta el desvío del castillo. Pietro, Yerar y Anton decidieron subir a éste ya que no querían ir hacia Bunyola. Como era de suponer se encontraron tanta nieve que lo subieron todo a pie. El resto continuamos hacia Orient.

Pasado el pueblo, ya no había quitanieves y solo quedaba la rodadura de algún coche por lo que el pedalear se hizo lento, duro y con algún que otro patinazo. Tras coronar el coll de honor nos abrigamos aun más de lo que íbamos e iniciamos el descenso por la carretera que estaba medio limpia ya que por allí si que habían pasado las maquinas. Al llegar a Bunyola, el pueblo también parecía una postal Alpina.

Era tarde y aun había que llegar a Palma, pero decidimos continuar la ruta prevista por lo que nos dirigimos hacia el camino de Raixa. Allí, los árboles estaban cargados de nieve, así que al pasar provocábamos pequeños aludes que caían encima de nosotros. Todo era perfecto i divertido, hasta que llegamos a la zona de los grandes charcos que hoy parecían lagos, así que pasó lo que tenia que pasar, acabamos metiendo el pie en las heladas aguas. A partir de este momento, el regreso se convirtio en un pequeño suplicio, por lo que pusimos la directa hacia “Pasatemps” sin poder disfrutar de su imagen insólita. Al fin Palma. “home sweet home”.
Nunca habíamos hecho 80 km sobre nieve. Nunca habíamos visto nuestra isla cubierta de blanco. Seguramente recordaremos este sábado toda la vida. Para nuestra generación éste será “S’any de sa neu”
80 km, 5h rodando y 1000 mt de desnivel.

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2464956

SPARRINGS EN EL CASTELL D'ALARO. dmg 29gen

El diumenge passat, els sparrings, volgueren recordar el seu guia i mentor, en Cecilio, aixi decidiren pujar al castell d’Alaro. Un grapat de sectaris també els acompanyaren. Segur que en cecilio els hi cridava “os vais a enterar cabrones” i desprès mirant mes a dalt continuava amb un altre de les seves frases. “ esto es todo lo que puedes”...

MIL GRACIES. UNA RODA i UNA PEDRA. Dmc1, feb

La primera alegria en dues setmanes, curiosament avui, dimecres 1 de febrer, festivitat de sant Cecilio.
Una Roda.
L’historia començà ara ja fa 3 setmanes, quan un diumenge, aquest narrador va decidir anar a investigar un parell de camins per arrodonir una ruta per Sant Llorenç que havíem estat muntant amb en Cecilio.
La qüestió es que com que nomes tenia unes horetes i donat que el lloc d’investigació està ben lluny de Palma, vaig anar fins allà amb cotxe. El problema es va presentar quan vaig tornar a casa i em vaig adonar de que no duia la roda de davant. Immediatament vaig tornar agafar el cotxe cap a sant Llorenç, però entre anar i tornar, varen passar mes d’una hora i mitja i evidentment la meva roda no va estar allà on havia aparcat. Vaig voltar una mica pel lloc, però no vaig veure res. Ames a mes, estava devora el camp de futbol i per allà segur passà molta de gent. Per si de cas vaig deixar una nota escrita a la paret de on havia estacionat per si algú apareixia de nou. Passaren els dies i evidentment ningú va cridar. Així les coses, em va tocar anar a bimont a encomanar-ne una de nova. En Joan com que sap que ara no vaig molt sobrat econòmicament em va proposar un muntatge que per uns 200 € em podria sortir , no seria tant lleugera, però estaria be. Desprès passà el que passà i tot queda aturat, fins avui que en Joan s’hi havia tornat a posar. Es veu, que mentre feia feina, ha comentat a gent que estava per la tenda la trista historia de la roda i així son les coses, resulta que un que havia anat al camp de futbol de Sant Llorenç aquell diumenge l’havia trobada i l’havia deixada al camp de futbol per si qualcú anava a reclamar-la.
MIL GRACIES. Dins de tanta foscor un se n’adona de que el mon està ple de bona gent. MIL GRACIES.

Una pedra.
Aquests dos darrers caps de setmana no hi ha hagut crònica, ningú estava per contar res, però la vida continua i una petita alegria ens dona forces per contar el que férem els dos darrers dissabtes. El d'abans del fatídic dilluns, havíem decidit anar a fer una neteja de camí. Primer rodaríem una mica per na burgesa i desprès aniríem a la zona en qüestió. Va ser un dia bastant caòtic, aquest narrador es va enfadar amb en Cecilio que nomes pinxava i desprès es posava a tirar disgregant tot el grup. Ell, s’havia enfadat amb mi, perquè en lloc d’anar directes a Galatzo, que era on teníem les feines, ens havíem enredat per camins “xungos” de na burgesa. La qüestió és que varem netejar un boci de camí, però ens va quedar un bon tros pendent i a mes a mes, al mig del camí, va quedar una gran roca que no teníem clar com sortejar. El diumenge en Cecilio tot i que estava amb febre i mal de panxa no aturava de enviar-me missatges, volia anar a llevar la pedra i anar a fer net. Així continuà el dilluns, el darrer a les 12,00. A les 12,30 diuen els diaris que passà el que passà.
El dissabte no teníem ganes de colcar, i varem decidir anar a fer net i espassar-nos una mica la ràbia. De nou en Cecilio aconseguí ajuntar-nos a tots, érem un munt, i tots disposats a acabar la feina que en Cecilio volia fer.
Aquesta vegada anàrem amb els cotxes i atacarem per son net, netejant tot el tram que ens faltava fins que arribarem a la famosa roca on ens havíem aturat l’altre dia. Allà, ens hi posarem tots amb les mans i poc a poc aconseguirem moure el rocam. Cridarem com a desesperats i amb una catarsis col·lectiva, aconseguirem tirar la pedra per avall. Tancàvem d’aquesta manera aquest mal somni i donaven conhort a en Raul, el germà d’en Cecilio, que era el que ens havia animat a acabar la feina . Desprès un bon berenar i un cafetet a Puigpunyent. Cada vegada que rodant passem per aquest magnífic camí recuperat de nou, ens recordarem de qui ens donà forces i ànims per moure aquella roca. Davant les adversitats de la vida , te n’adones de la sort que un te de formar part d’un grapat d’amics com el que hem format arran del nostre mon del mtb. MIL GRACIES.

LES PRIMERES NEUS

Ja estan aquí les primeres neus.
Després d'una setmana molt difícil, avui decidim anar amb cotxe fins a Valldemossa i així tenir més temps per donar la volta, es monten tres grups:
- cotxe A Classe bussines: VP i Bigel
-cotxe B Classe turista: Toner i Hoyos
-cotxe C Jet privat: Felix.

A les 16h20 'ja estam a Valldemossa per donar la volta al camí de S'Arxiduc, pugem per Els Cairats, jo posso un ritme "alegre" però el personal no respon, en arribar a la primera barrera el ritmet alegre m'abandona, segons diu en Torner se li ocorren diversos símil cinematogràfics per explicar aquests cinc minuts de glòria efimera, ja,ja.
Comencem la pujada cap al refugi, neu en veiem poca, passat el refugi es comença a veure el camí més blanc,pero no molta neu, arribem al desviament del pla de sa serp, nosaltres seguim pel camí de s'Arxiduc, arribem al pla des Artiges i aquí decidim baixar per les fontanelles direcció pla des Pouet, seguim baixant i arribem a Valldemossa com és ja tradició anem a menjar unes coquetes a can molina, avui VP decideix demanar xocolata( és que de senyors i de porcs sa de venir).Cinc xocolates i cinc coquetes
Avui Bigel i Felix han duit una càmera de vídeo, no sé si algun dia veurem el muntatge del director ...
PD:Volta pijama cinc estrelles.